Arxius | Entrevistes RSS for this section

“Encara no hem interioritzat la potencialitat i els beneficis de les tecnologies 2.0. al Turisme”

Geògraf. Prosfessor de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona. Director de l’Institut d’Estudis Turístics (INSETUR). Diputat socialista de les comarques gironines. Al seu twitter oficial trobem la següent descripció de perfil: Geographer and Traveller @INSETUR Director. Sant Feliu de Guíxols. Http://www.don-aire.blogspot.com  4714 followers. Segueix a 1361 twitaires. Més de 20.000 piulades avalen aquest TwitStar. Tot un professional comunicador 2.0.

Quin seria el handicap més gran, actualment, per fer possible el creixement del Turisme 2.0?

En aquests moments ens trobem que el major problema és el Roaming. Els usuaris tenen un problema que tots coneixem, quan anem al l’estranger se’ns activen unes tarifes abusives per la utilització d’Internet que fan impossible la connexió constant del turista a les xarxes. Aquí perdem la oportunitat que el turista s’expressi lliurement en temps real amb la resta de turistes.

Quines solucions podem trobar doncs al problema del Roaming?

Per exemple, a la ciutat de Girona, s’ha iniciat una campanya per comunicar l’existència de totes les zones de wifi gratuït que disposa la ciutat. En general, les ciutats s’estan posant les piles en aquest tema. Encara està molt poc promocionat però s’està treballant en això.

Com ens ha comentat en la conferència, el fet que els turistes pengin informacions positives de la ciutat que visiten atorga credibilitat i potencialitat de marca turística a la zona. Tenint aquest potencial publicitari gratuït a l’abast, com és que no s’explota més des de les oficines de turisme (de la ciutat de Girona, per exemple?).

Hi ha molta gent que encara pensa que la gestió de la comunicació 2.0. només s’ha de fer quan ja s’ha fet tota la resta. Que té un caràcter de “prescindible”. Estan equivocats. Hem d’integrar l’estratègia 2.0. dins l’organigrama de la pròpia empresa. Això no vol dir que excloguem l’1.0 (la comunicació oficial i unidireccional de la empresa).

Els avenços de comunicació i la implementació de noves tecnologies es corresponen amb les polítiques turístiques que a nivell de Girona es promocionen?

Honestament crec que anem tres passos per darrere. El turisme està canviant constantment, a un ritme molt més ràpid que el que avança la pròpia comunicació del turisme. Estem en un context en què la transformació del “turisme” és més gran que la capacitat de la infraestructura de comunicació de turisme que puguem anar creant dia rere dia.

Jenn Martínez

Anuncis

“El debat independentista és una realitat que no es pot obviar.”

Lluís Maria de Puig és polític i historiador català. Va ser membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa pel grup Socialista i president de la Comissió de Cultura, Ciència i Educació. Ha publicat les biografies de Carles Rahola i Josep Tarradellas. La seva trajectòria política ha passat per Brussel·les i Estrasburg.

 

Creu que Europa té un greu problema d’identitat comparat amb els Estats Units?

Els Estats Units és molt diferent. A Europa, la identitat dels estats és molt forta, és molt fort ser alemany, francès, espanyol, italià i queda desdibuixat l’element nacional europeu. La Unió Europea ha estat un gran èxit que ha marcat la història per sempre més. Quan es va crear sortíem d’una guerra entre europeus, és la historia d’un gran èxit. El que no hi ha és l’afecció sentimental respecte a l’idea de ser europeu. A tothom li agrada ser europeu, pel que ha estat Europa, però no sentim una afecció al que és l’estat europeu, i és un dèficit.

Qui governa Europa no té poder?

Sí, té el poder que li atorga la Constitució Europea. El president triat té un paper que sembla que no existeixi. Merkel i Sarkozy volen algú que faci el que ells diuen. El president és diferent al d’un estat. Aquí el que diu ell és d’obligat compliment, els estats han d’obeir les seves ordres. Quan parlo que la Europa política no s’ha fet és que els engranatges no han funcionat. Hi ha tres instàncies que legislen i quan va malament només hi ha la senyora Merkel i en Sarkozy que ho arreglen. Per això, fa falta la Europa comunitària. I no sabem si algun dia estimarem l’idea d’Europa. És un fet emocional i patriòtic que ara no hi és.

Se suposa que som a Europa pels interessos econòmics i no hi ha cap més lloc amb les aliances que hi ha Europa?

No hi ha res comparable a la Unió Europea. Es va fer sobretot per necessitat econòmica. Necessitem un estat fort i l’estat fort és Europa que ara està amb hores baixes però necessitem una Europa forta. Fa 50 anys, Europa era una potència. Avui tenim un 6% del PIB. Però si parlem de Catalunya, els catalans no tenim altra cosa que la UE  per agafar-nos, per això em sembla intel·ligent que els independentistes mirin cap a Europa a fora fa un fred que pela. L’anima de Catalunya és Europa i Europa tampoc pot deixar de banda Catalunya pel que hem aportat en la història.

On és l’ànima d’Europa ara que Grècia està en immensa en una gran crisi?

Primer hauríem d’anar a buscar l’ànima del grecs. Els grecs han fet una cosa que si l’haguéssim fet nosaltres a saber què hagués passat. Grècia a més d’anar malament és un país petit subvencionat que han viscut amb funcionaris de l’Iran i enganyant amb els seus propis comptes a Europa. Els grecs en tenen per 20 anys per sortir del forat i encara no hauran pagat tots els deutes.

L’enfonsament de l’economia va lligat a un negoci com la construcció que ha fet un mal espantós. Espanya tenia superàvit, la reserva més important d’Europa i amb 8 mesos va caure tot. Va aparèixer el deute i es va pagar amb la reserva que tenien. Ara sabem el que costa anar pagant el deute.

Amb la marxa dels 10.000 catalans a Brussel·les, quina percepció es tenia des d’Europa?

És un cas conegut a Brussel·les perquè hi ha hagut molts moviments de marxes. La marxa de la llibertat també hi va anar. Primer constates que el moviment catalanista és molt fort i que als catalans els interessa això i saben també que hi ha un grup més radical. Com hi ha alguns eurodiputats que són independentistes, i en alguns els hi agrada i a d’altres gens.

A Europa, també s’hi afegeix el problema del reconeixement del català…

El català és també un problema. El govern espanyol va aconseguir que s’introduís el català i el basc i fossin llengües de treball a la Unió Europea i després al parlament gràcies a Vidal Quadras, vicepresident del parlament europeu. Tot i així, al parlament sols hi poden arribar els escrits, només es pot parlar en català en moments excepcionals i demanant permís. No es pot fer el discurs en català.

Quins arguments fan servir?

Que els traductors no poden tenir més de 50 llengües. Donen tots els arguments dissuasoris. Hi ha diputats de països que tenen més d’una llengua petita. Hi ha uns 15 països a Europa amb problemes de llengua.

En relació a la qüestió d’independència i les possibilitats de prosperar, creus que l’estatut hauria tingut els mateixos problemes a la Unió Europa si no ho hagués fet abans el tribunal constitucional?

A Europa ningú es va exclamar. Només s’hagués pogut dir alguna cosa al respecte de la separació d’estats. Després del que ha passat s’hauria de reformar la constitució espanyola i amb la sentència del tribunal mai podrem tenir l’estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. S’ha de canviar la constitució. Llavors podríem tenir un grau major de sobirania. Tampoc veig que hi hagi d’haver un canvi constitucional favorable a les tesis de Catalunya. Però dóna una idea d’on podríem arribar que és a un cert grau de sobirania més gran que l’actual que podríem acceptar amb una Europa federal on Catalunya tindria totes les competències. Ara això és incert.

Llavors amb les enquestes fetes des del sector independentista i que van ser per aquesta banda força optimista, el govern actual s’hi oposaria fortament?

Ara hi ha una negativa bàsica a l’estat espanyol que crearia problemes interns molt forts. Però sempre es pot anar fent camí. En la transició ningú parlava d’independència, ara tothom. L’independentisme antigament era minoritari, fins fa pràcticament 20 o 30 anys no era així. Cada vegada es té més clar i es defensa més, hi hem de pensar. Aquest debat és una realitat que no es pot obviar.

Sònia Sala

“Hi ha una manca de comunicació profunda entre professionals i pacients”

El doctor Josep Costa i la infermera Dolors Coromines són els representants de l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona (IAS). L’Anna Bonmatí ve en qualitat de representant de la Facultat d’Infermeria de la UdG. La senyora Carmen Bertran és representant del programa UdG Saludable! Aquest grup d’experts han col·laborat amb el projecte de la mateixa Universitat de Girona que té com a principal objectiu, conscienciar la població sobre la, cada cop més creixent, necessitat de fer un ús racional dels medicaments.

La entrevista que oferim a continuació és un recull de les intervencions d’aquest grup d’experts el passat dimarts.

Sembla ser que la iniciativa d’impulsar la venta de medicaments com l’ibuprofé o l’aspirina en format monodosi no ha prosperat. No és una mica contradictori que aquest primer intent s’hagi hagut de provar amb dos medicaments que són molt usats?

Sembla ser que sí. Però el que ens preocupa és el pacient que pateix malaltia crònica, el que s’ha de prendre una gran quantitat de fàrmacs. Hem de pensar que pel malat crònic és primordial que es prengui bé la medicació. Hi ha qui no se la pren adequadament i altres ho fan amb excés.

Això pot comportar una pèrdua d’efectivitat del tractament?

Tant en un cas com en l’altre es perd efectivitat, perquè el que recepta el metge s’ha de seguir al peu de la lletra i no abandonar la prescripció un cop ens comencem a trobar bé o quan no ens vingui més de gust. Però la monodosi seria una solució, per evitar problemes posteriors de conservació. Perquè de vegades acumulem medicaments en zones de la llar on es poden deteriorar els seus efectes o els conservem durant massa temps.

Pot ser que el problema del baix èxit aconseguit amb la recepta de fàrmacs monodosi hagi estat provocat per la falta de promoció i informació d’aquest tipus de recepta? (Perquè, per exemple, nosaltres no coneixíem aquesta possibilitat fins que als mitjans de comunicació ha sorgit la notícia del seu fracàs).

Sí probablement, per això és convenient que tota la cadena de comunicació vagi en consonància, per tal d’assolir el que ens proposem. Moltes vegades s’adopten mesures interessants però la comunicació no acaba d’arribar al públic que volem. D’altra banda, pel malalt crònic que actualment és el més nombrós en percentatge, la quantitat de dosis que porti l’envàs és indiferent perquè si ho fa bé (el tractament que ha de seguir), tard o d’hora se li acabaran els medicaments i haurà de tornar a demanar recepta per adquirir-ne més. El que és més necessari en aquest tipus de pacients és que prenguin la medicació correctament.

A què es refereix? Hi ha qui no la pren correctament?

Sí. Per exemple, hi ha els malats que han de prendre la medicació a dies alterns. Prendre-la malament equival a haver d’atendre nombrosos ingressos per ingestió incorrecte de medicaments. I això acaba carregant el sistema només per errors que es podrien evitar.

Les pastilles anticonceptives es consideren medicaments?

No. Però la primera vegada que s’adquireixen haurien d’anar sota prescripció facultativa.

Els anticonceptius d’emergència (la pastilla del dia després) estan controlats/regulats d’alguna forma?

A les farmàcies hi ha un registre amb les unitats subministrades, però no hi ha cap registre amb nom i cognoms de la persona que ho adquireix.

Per tant, una persona pot adquirir més d’una pastilla d’aquest tipus en un mes sense cap problema?

No hauria de ser així, però sí. No hi ha control d’aquest tipus.

L’usuari pot rebre positivament una campanya sobre l’ús racional de medicament en un moment de grans retallades en sanitat?

Les estadístiques de les despeses per habitant a Catalunya, ara, són inferiors a l’any 2008. Però no ha disminuït la qualitat. S’estan consumint molts medicaments genèrics, s’han fet descomptes i algunes farmacèutiques han rebaixats preus. El que importa més als professionals és que el pacient faci un bon ús de la medicació, perquè això també repercutirà en la seva salut, l’aspecte econòmic no és l’objectiu principal de la campanya de l’Institut (IAS). És la salut de la gent el que es vol potenciar amb aquest projecte de difusió i comunicació dels bons hàbits.

Una persona que s’ha de medicar 4 ó 5 vegades al mes d’una determinada malaltia és considerar malalt crònic?

Malat crònic és aquell que té una determinada malaltia per tota la vida, i s’ha de medicar d’aquella patologia, no és el mateix que aquell que durant un temps s’està medicant perquè espera una intervenció. Les dones que han patit càncer de mama, per sort poden portar sovint una vida normal, però tot i això, han de prendre en molts casos una pastilla per tota la vida.

El profilàctic o preservatiu està considerat com un fàrmac?

No, actualment no.

Jenn Martínez

“LES GRANS CONFUSIONS SOBRE EL MÓN ISLÀMIC”

El conferenciant Miquel Simon Pujol va resoldre els dubtes sobre el món islàmic als estudiants de la Comunicació Cultural responent a les preguntes sobre la cultura i la religió islàmica. Simon en coneix moltes dades interessants degut a que és l’expert  professional en cultura i religió islàmica i ja fa deu anys que estudia la seva manera de viure i de percebre les coses. En aquesta entrevista revela que els habitants de l’Occident tenim la visió molt equivocada sobre el món islàmic.     

L’Occident quina percepció té sobre el món islàmic i els musulmans?

Hi ha un gran desconeixement sobre aquest món i una gran confusió de conceptes.  La gent opina sense tenir suficients coneixements sobre la seva cultura, la manera de viure, la seva arquitectura o la literatura. Molt poca gent de cultura occidental ha realitzat viatges als països musulmans i encara menys gent té amics d’aquella cultura. Els occidentals desconfien del que consideren diferent i llunyà; tenen por al desconegut.

Ha canviat ens els últims anys?

A partir de l’11 de setembre de 2001 la situació ha empitjorat, ha generat encara més desconfiança i sobretot més odi. La gent ha començat a sentir més inseguretat i més por envers el món musulmà.

Els musulmans què opinen del món occidental?

Ells senten l’endarreriment econòmic i tècnic dels seus països en comparació amb els països de l’Occident. I és clar, encara recorden que fins a no fa tant eren les colònies europees i van haver de lluitar molt per recuperar les seves terres. Als occidentals ens veuen com la única possibilitat que tenen de poder menjar diàriament. Nosaltres no podem triar el nostre lloc de naixement, és un fet atzarós que determina com seran les nostres vides, i a ells els ha tocat viure d’una determinada manera i seguint les seves pròpies regles; igual que els occidentals tenim la nostra, la pròpia percepció de la vida.

Tenint en compte que els musulmans són les persones molt creients i donen una gran importància a la religió, com pot ser que tinguin permesos els casaments civils?

Primer de tot vull remarcar que molts cristians també segueixen les seves normes religioses, fan la comunió, celebren la Pasqua i llegeixen la Bíblia. Pel que fa al tema dels casaments aquí a Catalunya molt matrimonis es fan per l’Església, excepte els últims anys que tenen més èxit els casament civils. En el cas dels matrimonis musulmans, aquests no es consideren cap fet religiós, és només un contracte civil, sotmès a lleis civils.

Què diuen els musulmans sobre l’Alcorà?

Segons els musulmans l’Alcorà és la paraula de Déu, i són unes normes dictades per Déu mitjançant l’arcàngel Gabriel. L’Alcorà va ser dictat i escrit amb la llengua àrab. Està prohibit traduir-lo, per tant, només s’han de traduir les idees i el sentit.

Apart de l’Alcorà, es segueixen algunes altres normes o regles?

Efectivament, també existeix la Fatwa, un conjunt de normes que només serveix pels que estan sota la influència d’un determinat especialista i mentre aquest està viu, cada regió té unes normes o unes altres depenent de la Fatwa. A més, l’Alcorà va quedar curt per orientar els musulmans en les situacions diàries i per això, es va crear la Sunna, recull de dites o sentències de Mahoma.

 Quan mor un líder, les normes que va crear desapareixen?

Les seves fàtues sí que perden el sentit perquè aquestes afectaven només als seus seguidors que estaven sota la seva autoritat.

Vostè personalment què opina del mon islàmic?

El meu interès per la cultura àrab s’ha despertat sobretot en els últims deu anys. Vaig viatjar molt per aquests països i vaig descobrir que tenen una història i una cultura immensa i realment impressionant, que desgraciadament per la majoria de nosaltres és  llunyana i desconeguda. D’aquesta manera aprens que la nostra manera actual de veure la vida no és la única ni potser la millor. Encara tenim molt per a aprendre i aquesta gent té molt per a ensenyar-nos.

 Tatiana Bogveradze

“Hi ha gent que quan llença una peça de roba d’Armani, es guarda l’etiqueta per posar-li a una altra americana”

Robert Rodergas és un dels creatius publicitaris de referència al nostre país. També ha estat assessor en comunicació institucional. Expresident de l’Associació Empresarial de Publicitat de Catalunya. Articulista i conferenciant sobre temes de comunicació. Professor d’oratòria. Fundador del Barcebona Taller de Disseny d’Idees.

Aquesta temporada KH7, empresa nacional, ha patrocinat la Fórmula 1 perquè segons el seu gerent els hi donaria el prestigi de marca que busquen, però a la primera cursa no van aconseguir el temps per classificar-se i poder córrer el diumenge (…) Això pot desprestigiar la marca?

No els hi dóna prestigi. La empresa té un centre de venedors, distribuïdors… que encara que el cotxe no es classifiqui, se senten molt orgullosos de la seva marca perquè participa en una competició internacional.

A nivell de consum i possibles compradors, no els hi dóna prestigi. Moltes vegades, patrocinis d’aquest nivell només són perquè la persona que decideix que s’ha de fer un patrocini, li agraden molt els cotxes. I se sent molt feliç aquest home, de veure que la seva marca corre carreres d’aquest nivell… però repeteixo: no els hi dóna prestigi.

Hem remarcat la paraula “prestigi” perquè és la que el gerent de la marca utilitzava…

Potser és el que ell buscava i desitjava amb aquest acte. Però no, no li donarà prestigi.

Els conceptes d’innovació, preu i emoció que comentava en la seva ponència, sempre han de ser presents en una marca?

No conec cap marca que tingui els tres conceptes com a bandera de marca, però d’una manera hi ha d’haver un equilibri entre els tres conceptes que generen la persuasió necessària per motivar al consumidor a comprar el producte.

Hi ha marques que juguen amb el preu, però també hi ha marques que fins ara jugaven només amb el factor preu i ara han de jugar també amb el factor disseny per competir…

La roba del mercat és una roba que imita el disseny de les marques importants. Però en aquesta peça, l’emoció no existeix, perquè no és de veritat. Només és una imitació. Hi ha gent, per exemple, que quan llença una peça de roba d’Armani, es guarda l’etiqueta. I quan es compra una americana del Corte Inglés, d’Emilio Tucci, es canvia l’etiqueta i es posa la d’Armani. Això només pot passar perquè hi ha persones que donen molta importància a la marca. I estan disposades a pagar una mica més si realment és “Desigual” marca “Desigual” i no del mercat.

Però els senyors de Desigual, continuen venent perquè hi ha una indústria forta en el concepte innovació al darrere. Jo no he vist mai roba que vingui de la Xina que contingui innovació. Tot són còpies.

Per tant, el que busquen les peces de roba dels mercats, ara, és afegir el valor emoció?

Sí, però en tenen poca, d’emoció. Si aquell article s’assembla tant a la marca poder… Sabíeu que és més fàcil que una senyor rica porti una bossa comprada al mercat i la gent es cregui que és de marca, que una senyora pobre es compri un Gucci i la gent del carrer es cregui que és de veritat? Les senyores riques juguen a això…

Recordo que Lacoste va pagar als mitjans de comunicació perquè censuressin la imatge de marca de les fotos que mostraven de l’assassí noruec ultraconservador dels nens a Oslo.

Ell portava la marca en fotos que s’havia fet abans de tot. Però no és que la marca el pagués per portar el logotip. Per això la marca va pregar als mitjans que no traguessin aquestes imatges i que si havien d’aparèixer, que traguessin el cocodril (logotip de la marca).

Per què demanen això llavors?

Perquè la gent, suposaven, podia arribar a associar la marca amb aquesta persona tant desastrosa, assassí confés. Tenien por que fes mal a la marca. Jo en tinc els meus dubtes, perquè a tot arreu hi ha gent bona i gent dolenta que porta aquesta marca a sobre o d’altres.

Jenn Martínez

¿Com es mantenen néts els rius Gironins?

Entrevista a la Marina Coll Sureda, Tècnic de Laboratori de la EDAR (Estació Depuradora d’Aigües Residuals) de Girona, amb col•laboració de la seva companya i també Tècnic de Laboratori la Dolors Sala Roca.

(A l’esquerra la Dolors Sala, a la dreta la Marina Coll)

“La gent tendeix a relacionar la feina que realitza la depuradora (EDAR) amb la que fa la potabilitzadora. Nosaltres no ens encarreguem de la qualitat de l’aigua que bevem sinó de la qualitat de l’aigua que s’ha de tornar a avocar al riu desprès d’haver passat uns processos de neteja i depuració.”

La Marina és Tècnic de Laboratori a la Depuradora d’Aigua de Girona, juntament amb la seva companya, la Dolors, es fan càrrec de dur a terme el control de l’aigua que arriba de clavegueram de la ciutat de Girona i rodalies. La seva tasca principal és establir uns índexs adequats que equilibrin els nutrients, els sòlids, el pH, la conductivitat, el DBO5…

Quina funció fa exactament la depuradora de Girona?
Com bé diu el seu nom “depura”. Neteja o elimina els tòxics contaminants provinents de la contaminació orgànica i inorgànica que conté l’aigua residual. Aquesta aigua prové dels pluvials (clavegueram), de les indústries i de les aigües domèstiques. Principalment el que es fa quan l’aigua residual arriba a la depuradora, és eliminar els tòxics als límits adients. S’han de complir uns paràmetres concrets establerts per la llei.
• Així doncs, quina diferència hi ha entre la depuradora i la potabilitzadora d’aigua?
Una depuradora fa que l’aigua residual pugui tornar al riu amb l’objectiu de no alterar els ecosistemes i així facilitar que es pugui tornar a adaptar en l’ambient. En canvi, la potabilitzadora agafa l’aigua de l’ecosistema per adaptar-la al consum humà. “Un cop l’aigua de la depuradora surt neta, no és la que ens bevem, això es una llegenda urbana”. La potabilitzadora també ha de fer un procés de depuració de l’aigua però els mètodes són diferents als nostres, la veritat és que desconec els seu procediment.
• En aquest cas podem dir que la depuradora col•labora en la conservació dels ecosistemes? (diuen que a mode general hi ha una pèrdua de qualitat dels ecosistemes per la pèrdua de diversitat de les espècies)
Sí, és clar que hi contribuïm però també hem de tenir en compte que l’aigua de la depuradora no surt 100% neta. A no? Hi ha un procés natural de depuració que tenca el cicle amb l’ajuda d’uns microorganismes anomenats bioindicadors. Són uns organismes microscopis que s’encarreguen de depurar l’aigua un cop s’avoca al riu. Quan es detecten aquests organismes en els índexs de l’aigua residual de la depuradora biològica, són símptoma de garantia en la qualitat de l’aigua.
• Quines són les principal amenaces que treballeu en la depuradora?
Els abocaments incontrolats com ara neteges que contenen hidrocarburs o bé, indústries que aboquen greix com ara les indústries càrniques.
• I qui s’encarrega de fer un seguiment acurat del tractament adequat de l’aigua a la planta?
L’ECA, que és una empresa subcontractada per l’ACA (l’Agència Catalana de l’Aigua). Cada dos anys aproximadament s’estableix quina empresa s’encarrega mitjançant un concurs-sorteig de les empreses que s’hi presenten. L’ECA bàsicament realitza punts de mostreig de la sortida i de l’entrada de l’aigua de la depuradora. Així que s’encarrega de fer complir la llei ja que controla que la depuradora avoqui l’aigua dins dels paràmetres establerts per la llei.
• L’ECA us controla a vosaltres, qui fa el seguiment de les empreses que avoquen residus als rius Gironins?
Inspectors de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
• Qui finança les despeses de conservació de la depuradora?
L’ACA és l’encarregada de cobrar el cànon de sanejament i després restableix aquests diners a l’ajuntament de Girona, un cop a l’Ajuntament aquests es distribueixen per les despeses de l’entitat.
• Creus que la ciutadania s’ha conscienciat de no avocar brutícia als rius?
Doncs…mmm!(riu) La veritat que als rius directament no sé, però a la depuradora rebem compreses, tampons, bolquers, preservatius, tovalloletes, draps…de tot i més. Realment si veiessis el primer procés de la planta, a l’entrada, et trobes tot allò que passa pel vàter. Així doncs, podem dir que els ciutadans no estan gaire conscienciats en contribuir a la sostenibilitat del medi ambient, tot i que no es pot generalitzar sempre hi ha qui contribueix i s’implica.
• Aquests dies es parla a tot arreu de l’escassetat de pluges d’aquest hivern, a vosaltres també us afecta, ho noteu?
No fem comparatives d’any per any, però si que quan plou lògicament el cabal de l’aigua augmenta i per tant el clavegueram augmenta la seva quantitat d’aigua. Això fa que l’aigua recollida a través dels col•lectors arribi a la depuradora amb els residus més dissolts. L’abundància d’aigua facilita la feina!
• Teniu algun tipus de relació directa amb l’ICRA?
Sí. Hem treballat conjuntament en alguns estudis que no podria concretar perquè es gestionen directament amb direcció. A banda de que són temes molt específics a nivell de dades científiques.
• Finalment, quina és la tasca d’un tècnic de laboratori a la depuradora de Girona?
Realitzar les analítiques pertinents i controlar diversos punts de la planta per poder tenir un control de tot el procés de depuració dins d’aquesta. També cal garantir la seva efectivitat des de que entra l’aigua fins que torna a sortir al riu. Cal establir uns controls molt acurats i precisos per equilibrar els diferents nutrients, sòlids, pH, conductivitats, DBO5, etc. I així garantir una major eficiència d’aquesta aigua residual que ha de tornar a avocar-se al riu.

Verònica Herrera

“Si és dolent per l’ecosistema és dolent per mi”

A partir d’aquesta premissa Sergi Sabater, catedràtic d’ecologia i professor titular de Ciències Ambientals a la Universitat de Girona, defensa la importància de preservar els ecosistemes aquàtics sota la certesa que allò que és bo per un ecosistema també és bo per a les persones. La trajectòria investigadora de Sabater,  que actualment és cap de la secció de Limnologia de l’Institut d’Ecologia Aquàtica de la Universitat de Girona, gira al voltant de l’ecologia dels ecosistemes fluvials.

 El passat dijous 13 de març, Sabater va ser a l’assignatura “Grans debats de l’era actual” per explicar la importància de la interrelació entre aigua, ecosistemes i societat, un equilibri que depèn de la presa de consciència col·lectiva dels beneficis que l’aigua reporta a les persones. El desenvolupament sostenible, la importància de preservar la biodiversitat, les principals amenaces que cal combatre i la necessitat d’apostar per una política activa com a única manera per a fer front a la pèrdua irremeiable d’un ecosistema aquàtic, foren el pal de paller de la conferència.

 Aigua, ecosistemes i societat. De quina manera podem garantir l’equilibri de tots tres elements?

 Existeix una col·lisió entre tots tres elements. Per a l’espècie humana l’aigua és un recurs si bé, oblidem que també és essencial pels organismes que hi viuen i se’n nodreixen. Cal que entenguem que els recursos són béns comuns i que s’han de repartir entre les persones i els ecosistemes. Sovint tendim a fer un raonament completament injust. Imaginem que disposem de 8 m³ d’aigua, l’Aragó se’n queda cinc i Catalunya tres. D’acord, i els ecosistemes? Es tracta d’una divisió injusta i desigual.

 Per entendre’ns, què és un ecosistema?

 Un ecosistema és com un cotxe, una unitat de funcionament. Un cotxe, és un sistema mecànic, un ecosistema, un sistema ecològic. Totes les parts d’un sistema són importants. En un cotxe, no podem prescindir del motor, dels frens ni del volant. En un ecosistema, tots els organismes són imprescindibles. Es tracta d’una realitat complexa que si es simplifica, la biodiversitat se’n ressenteix.

 Quines mesures cal prendre per a la conservació d’un ecosistema aquàtic?

 Tot plegat passa per realitzar una política activa i donar valor als beneficis que ens reporta. Una ampolla d’aigua val aproximadament 0,35€, un got d’aigua costa 0,001€, en un ecosistema, l’aigua té un cost “0”, no val res. Perfecte, ara bé, els ciutadans hem de valorar allò que ens donen els rius de manera gratuïta i intentar de preservar-los i fins i tot, millorar-los. Existeixen exemples de política activa que han funcionat molt bé. Fa uns anys, a la ciutat de Nova York, la qualitat de l’aigua per beure era molt pèssima i per solucionar aquest problema van decidir comprar terrenys als pagesos perquè deixessin de conrear o dedicar-se a la ramaderia intensiva. El resultat fou molt positiu: el cost fou notablement menor que d’altres estratègies tecnològiques i a més, es van aconseguir preservar algunes àrees molt importants a l’entorn de la ciutat. Malauradament, sovint tendim a la política passiva, és a dir, pensar que allò que passa en un ecosistema no és problema nostra i ens en desentenem.

  Encara hi som a temps?

 Sí, de totes maneres, cal tenir present que tot allò que hem fet abans també importa. El mal que ja està fet no es pot arreglar. Ara, a tot arreu es sent parlar de desenvolupament sostenible, un concepte aparentment molt interessant però que ningú té massa clar què vol dir. Per protegir primer cal ésser conscients que el que és dolent per un ecosistema és dolent per mi. Existeixen dos tipus de problemes, els de la salut humana i els ambientals. Percebre que el problema ambiental no és seriós és un desastre.

 Però, quan veus que els governs no es posen d’acord, que els EUA i la Xina no signen el protocol de Kioto, les accions individuals tenen molt poca força, oi?

 Això desanima molt. Espanya s’ha negat a reduir EL CO2 perquè considera que està en fase de creixement i el pitjor, és que no només incomplim els protocols sinó que a més, n’estem orgullosos. Que els governs no es posin d’acord en limitar el tràfic d’espècies és un drama, que la Xina i els EUA es neguin a signar els protocols desanima molt. Amb tot, no podem abaixar els braços.

 L’escassetat d’aigua s’ha convertit en un problema molt important. De quina manera podem fer-hi front?

 El sistema està asfixiat,  oblidem que l’aigua ve de la pluja i el 63% de la seva demanda total va a parar a la irrigació dels camps agrícoles. Hi ha més demanda que recurs i per tant, tenim un gran problema. D’on traiem l’aigua? Del Roïna, millorem les conduccions, de les salinitzadores, eliminem l’agricultura del país…? al final les solucions són les que són. L’escassetat d’aigua s’ha convertit en una qüestió estructural, que no plogui durant un temps és un problema conjuntural, ara bé, quan les demandes sempre són més grans que la oferta, ens trobem davant d’un problema de tipus estructural.

 I les espècies invasores quin paper hi juguen en els ecosistemes aquàtics?

 És una bestiesa el què estem fent. Permetem que arribin i a sobre, en traiem profit. Acostumen a ser espècies molt plàstiques, que s’adapten molt bé a l’ecosistema i actuen contra les espècies autòctones. Les espècies invasores forcen l’ecosistema  i per molt cruel que pugui semblar, cal sacrificar-les. De fet, la llei ho exigeix, però com sempre, els interessos econòmics pesen.  El cilur és una espècie invasora procedent de l’Europa Central que ja és present en molts rius i pantans de casa nostra, als pescadors els encanta pescar-lo i després, el retornen a l’aigua perquè es faci més gran i puguin tornar-hi. Aquest animal és un gran depredador que amenaça l’extinció de milers de peixos més petits i per tant, simplifica l’ecosistema. Com les persones, si un ecosistema es simplifica i s’uniformitza perd qualitat. Si no volem arribar al sacrifici, cal impedir que aquests animals arribin i multar les persones que els han introduït. Però aquí ningú diu res: quan la gent de l’Ebre demana baixar els nivells de l’aigua per eliminar els musclos zebra, una altra plaga invasora, els pescadors s’hi neguen perquè la baixada afecta al cilur. Callem i mentrestant, algú s’omple les butxaques. El cranc americà i les carpes, també són una espècie invasora.

 Anna Pujols