Arxius | Notícies RSS for this section

Fent turisme per la web

Internet ha revolucionat les nostres vides i ara també ho ha fet en la nostra manera de viatjar. Gràcies a les noves tecnologies podem saber en tot moment què hem de visitar, on hem de menjar i fins i tot si hi ha cua en un museu.

Les noves maneres de fer turisme ja són aquí i s’anomena turisme 2.0, una manera bidireccional i col·laborativa entre persones per relacionar-se.

 José Antonio Donaire, professor titular de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona i director de l’INSETUR (Institut SuperiorJosé Antonio Donaire d’Estudis Turístics), ha explicat el funcionament del nou turisme aplicat al 2.0. Ha introduït  el 2.0 que no és res més que les noves maneres d’interactuar, aquest nou mètode compte amb diversos àmbits, entre ells que, la plataforma és la xarxa, és a dir, la informació és compartida i es divulga a partir d’Internet i les noves tecnologies. Sobretot és possible gràcies a la intel·ligència col·laborativa, “ningú sap més que tots plegats” ha afirmat Donaire. També ha explicat que en el 2.0 hi ha Beta permanent, és a dir la informació sempre està en continu procés de creació, es va ampliant i canviant, a més els lectors són editors i sobretot hi ha una adaptació al client.

Ha afirmat que el 2.0 “ és més que un canvi tecnològic, és un canvi social” i aquest canvi ha arribat també al sector turístic. El 2.0 aplicat a aquest camp té diverses consideracions, entre elles que els post-turistes poden parlar amb els pre-turistes. Això vol dir que hi ha portals on els usuaris són els proveïdors de la informació, són els propis turistes que parlen del lloc visitat i per tant els post-turistes (és a dir els que ja han estat a algun lloc) són els que informen als pre-turistes (les futures persones) que aniran a visitar el lloc. Els turistes parlen amb els turistes sobre els llocs per visitar, els hotels on anar, els museus, els restaurants, o les atraccions de la zona.

El segon aspecte a tenir en compte és que el turisme es modifica “just in time”. A partir de les xarxes socials les oficines de turisme, els hotels o els visitants, es comuniquen entre ells per donar-se informació que va canviant; per exemple es pot avisar que en un determinat museu hi ha cua per entrar o es poden fer preguntes. “El turista construeix els hàbits turístics”.

El tercer aspecte a tenir en compte és la llarga cua, aquest és un concepte que indica que la suma de petites activitats o objectes no majoritaris finalment acaben sent major del que el que el públic majoritari vol, la suma dels valors poc freqüents és més gran que els valors predominants: “ Som específics i per tant volem coses específiques, aquesta minoria al final és majoritària”. Aquest concepte aplicat al turisme ve a dir que hi ha hagut l’eclosió de llocs turístics que abans eren minoritaris i que ha causat l’aparició del turista que no vol ser-ho i hi ha hagut a més, la multiplicació de turistes singulars.

Per tot això, ha clos Donaire, el canvi ha propiciat l’aparició de diverses coses com una nova identitat digital, l’escolta activa és a dir saber què ha agradat, això es pot observar a partir per exemple de les fotografies que els turistes pengen a les xarxes socials que permet endevinar allò que ha fet i que li ha agradat més, i saps com el turista ha vist el lloc. Finalment també hi ha hagut  un canvi de comunicació i d’informació. Les maneres de comunicar la informació estan canviant i cada dia surten noves maneres de fer-ho, s’ha passat del típic cartell informatiu als QR que donen informació actualitzada d’un lloc.

Clara Castillo

La majoria de les coses que es diuen 2.0 no ho són

Què és 2.0?  Sobretot és el treball en dues direccions, la col·laboració dels usuaris. 2.0 -afirma Donaire – és un canvi social, és molt més que només un canvi tecnològic.

Què s’ha de complir perquè sigui 2.0? Hi ha cinc punts bàsics que s’han de complir obligatòriament: la plataforma és la xarxa, 2.0 és una beta permanent; mai està acabat, els usuaris sempre l’estant millorant i modificant, per tant no és estrictament definitiu, en 2.0 hi ha l’adaptació al client; sempre es segueixen els seus consells i opinions, els lectors són els editors i poden intervenir en la seva modificació. I és molt important que hi hagi la intel·ligència col·laborativa – ni el més savi sap més que tots plegats. Quan es llença una idea, els altres la modifiquen, la accepten, la neguen, etc. La acaben millorant i la idea acaba enriquint-se.

Cada cop es parla més de 2.0, hi ha abusos del concepte, però la majoria de coses que es diuen 2.0 no ho són o són qüestionables: Política 2.0 , Museus 2.0 , Empreses 2.0 , Administració 2.0 , Educació 2.0, Periodisme 2.0.

Tatiana Bogveradze

Campanya “Us racional dels medicaments”. (IAS)

A continuació us oferim una mostra de les propostes finals que el nostre grup de comunicadores ha decidit presentar als alumnes de la Facultat d’Infermeria, amb motiu de la creació d’una campanya publicitària que reflexés la creixent preocupació per l’ús responsable dels medicaments (principalment en la població de la tercera edat).

Esperem que alguna de les nostres propostes sigui l’escollida, o bé, els serveixi d’inspiració per a una altra proposta.

Des de la Facultat de Lletres, Estigues al Dia us saluda!

PROPOSTA 1:

PROPOSTA 2:

PROPOSTA 3:

PROPOSTA 4:

Jenn Martínez

Josep Maria de Puig: Serà més difícil convèncer els europeus que els espanyols

Europa i les expectatives de futur de Catalunya

El debat polític actual sobre Catalunya es centra en la sobirania i la independència a més de la crisi política que afecta internacionalment. Lluís Maria de Puig, considera aquest com un element històric contenciós i ha rememorat Pierre Vilar: “Catalunya és un estat modern no consolidat”. El catalanisme polític esdevé en el segle XIX i no va més enllà d’això. Serà en el segle XX quan es plantejarà l’autonomia ja que en realitat hi ha una majoria aclaparadora que la desitja. També es reconeix per primera vegada a la història que Espanya és plural, dislocant així les Corts de Cadis de 1812. En aquests moments el federalisme és la idea principal per Catalunya i altres regions d’Espanya, i així ho va reflectir la proclamació de la II República, tot i que tot això s’esvaeix amb la dictadura però, tanmateix es reprèn amb la fi d’aquesta.

Jospe Maria de Puig a parlat del terme independència referint-se a aquest com un fi pràcticament recent. Gairebé mai s’havia parlat durant el procés de transició i s’ha produït arran d’uns moviments organitzats per part de partits polítics que han realitzat consultes “¿Estaries d’acord en què Catalunya fos independent dins de la Unió Europea?”

Cal ser conscients i tenir en compte que tal i com estan les coses avui dia a Europa, la independència és inviable, i així ho reflecteix Kosovo que segueix ocupat militarment. Evidentment aquest procés no el vol ningú per Catalunya, però no significa que sigui impossible. Si ens remuntem a 1975, quan es va realitzar una gran conferència sobre la inhabilitat de les fronteres i la impossibilitat de moure-les per a construir nous estats, això va canviar. Des de 1975 fins els nostres dies, hi ha 15 estats més.

La Unió Europea esta institucionalitzada en dos blocs: la Unió Europea composta per 28 Estats i un Consell d’Europa constituït per 47 estats (només estan exclosos Bielorússia, Kosovo i el Vaticà). Aquestes dos organitzacions són molt importants pel funcionament d’Europa i dels estats. És important tenir present que en el dret de l’Estat no existeixen els drets col·lectius sinó més aviat individuals, per aquesta raó els drets de Catalunya no estan relatats enlloc perquè pertanyen a una minoria nacional que no contemplen els drets col·lectius. Si fos així, Catalunya sortiria beneficiada sobre tot en termes de llengua. Així doncs, els estats són els únics subjectes de drets, són els que manen.

La Unió Europea és una fusió d’estats, i entre ells s’han de coordinar. En el Consell Europeu és on es realitzen les cimeres, on per exemple es pot debatre sobre nous estats. Aquests debats són importants perquè la Unió Europea té la potestat de bloquejar tot un procés, inclús un únic estat en contra pot encallar una presa de decisió. Tot i que actualment es fa ús de la majoria reforçada (només els membres que voten això, estan obligats a seguir allò que decideixen).

La Unió Europea no vol nous estats, per damunt de tot vol evitar que neixin nous estats, d’altres estats. No obstant, sí està disposada a obrir nous Estats de països que encara no són europeus com ara Turquia o Hongria que estan a les portes. La negativa és molt senzilla, si és complicat governar 28 estats actuals, encara seria més complicat si el nombre s’anés multiplicant, i això al marge que la majoria d’estats de la Unió Europea farien costat a Espanya. De fet “Serà més difícil convèncer els europeus que als espanyols. Si ens governessin els europeus, Catalunya no tindria l’autonomia que té avui, perquè aquests no estan per la labor”.

Arran de tot això, hi ha alguns moviments que poden donar esperances de futur. El cas de Txèquia i Eslovàquia son clars canvis en què s’ha mogut el terreny. La desunió de l’estat de Txecoslovàquia va ser una separació amigable, on tot els veïns dels estats membres estaven d’acord. Montenegro, que és el cas que s’acota més a la situació de Catalunya, també ha realitzat la seva independència, en part gràcies al reconeixement de la Comunitat Internacional per les barbaritats que els hi va fer passar Sèrbia. La seva independència va ser possible per un consens democràtic avalat internacionalment. Tot i que s’ha de dir que una entitat que hauria pogut fer molta feina com El comitè de les regions, i que ha estat presidida tan per Jordi Pujol com per Joan Maragall, ha fet poca feina. De fet, al tractat de Lisboa ni se’n parla sobre aquest comité.

Davant de totes les negatives que es presenten a Catalunya  per arribar a la independència, d’Europa encara es pot esperar una autorització per realitzar un referèndum; un Consens Europeu general, que vol dir que Espanya l’accepta i no el veta. Però el problema és que no hi ha cap base jurídica, així doncs no hi ha possibilitats. Només podem vetllar per l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya, ara fa tres anys, aquest fou el més potent a nivell de sobirania. Tot això queda relegat davant del gran debat europeu: Europa econòmica – Europa política, i tenint en compte que aquest últim no s’ha produït mai. També sobre el tema principal que ha esquitxat a tot el món la crisi, aquesta de la qual molts veuen una sortida només si adoptem el terme Europa Federal. El Tractat de Lisboa de fa dos anys ha quedat obsolet, per aquesta raó el sentit en el que s’estan canviant els Tractats tenen un caire federalista encobert ja que aquesta paraula dins de la Unió Europea esta vetada. Si ens encaminem en unes directrius federalistes a nivell europeu, les possibilitats sobiranistes queden molt més a prop. Tot i que hem de ser conscients que la Unió Europea té un programa en funcionament de treball i d’organització que arriba fins el 2020. Així doncs, abans no es pot plantejar res de tot això,  podem dir què, ara per ara, la independència de Catalunya no és viable.

Verònica Herrera

LA CONSUMICIÓ INCONTROLADA DELS MEDICAMENTS HA DE SER FRENADA.

Els estudiants de la Comunicació Cultural vam rebre la visita dels experts sanitaris que van fer la conferència sobre l’ús racional dels medicaments. La conferència va ser portada a terme pels professionals com Dra. Carme Bertran com a representant del Programa UdG saludable. Dr. Josep Costa i la Sra. Dolors Corominas,com a representants de l’IAS, i la Sra. Anna Bonmatí com a representant de la Facultat d’Infermeria.

La gran preocupació dels professionals sanitaris consisteix en reduir el mal ús dels medicaments, perquè aquest no dóna el resultat favorable als pacients, sinó que al contrari, pot provocar efectes indesitjables i portar conseqüències innecessàries. Avui en dia, la relació entre el metge i el pacient ha canviat bastant; el pacient ja no és la persona passiva que segueix cegament les ordres del metge, sinó que s’ha convertit en una persona autònoma que decideix si acceptar o no el consell del metge. D’aquesta manera IAS (Institut d’Assistència Sanitària) i el pacient poden dirigir-se cap a un nou model de relació que ha de fer guanyar la seva complicitat i reduir l’ús irracional dels medicaments.

En què consisteix la tasca del Servei de la Salut Comunitària? El seu client és tota la comunitat, i per tant han de millorar l’estat de la salut de la població de tota la comunitat. Treballen a partir del Diagnòstic de Salut que els deriva el Pla Operatiu. Però els projectes no s’aproven fins que no s’han respost quatre preguntes: on som?, on volem anar?, com ho aconseguirem? i com ho mesurem?. La missió i els objectius principals consisteixen en augmentar el nivell de salut de la població assignada. Això es pot aconseguir oferint informació a l’usuari dels serveis sanitaris de l’IAS de la importància de fer un ús racional dels medicaments i evitar els errors que es poden cometre en la presa dels mateixos. Ho porten a terme fent activitats i projectes participatius que respectin les característiques locals i siguin sostenibles. Per mesurar-ho fan servir els indicadors quantitatius i qualitatius, com les enquestes o els tests pre-post. Com a quantitatius es considera la disminució dels efectes indesitjables i la disminució dels ingressos, i com a qualificatius l’augment de l’alfabetització.

Com van citar els especialistes per fer l’ús racional del medicament és necessari que es prescrigui el medicament apropiat, que aquest estigui disponible oportunament i a un preu assequible, que presenti una qualitat adequada, que sigui dispensat en les condicions degudes, que es prengui a les dosis indicades, als intervals i durant el temps prescrit. El medicament apropiat ha de ser eficaç i de qualitat i innoquïtat acceptables.

El gran problema actual consisteix precisament en l’automedicació dels pacients i en les quantitats desmesurades de les seves dosis. La gent gran és un dels sectors més problemàtics ja que moltes vegades no controla la data de caducitat dels seus medicaments, tenint-los durant massa temps a les seves farmacioles de casa. Aquests medicaments ja no són aptes per ser consumits ja que les propietats guaridores queden eliminades. El mateix passa amb els medicaments que es guarden en els llocs incorrectes, però tan comuns com la cuina o el quart de bany.

Entre tots hauríem de fer l’esforç d’intentar controlar l’ús irracional dels medicaments, ja que això suposa un mal per tots nosaltres. Els medicaments no sempre aporten el benefici per la nostra salut, sinó la seva sobredosi i directament el seu mal ús ens la pot danyar greument.

Tatiana Bogveradze

Confusió de termes

Miquel Simón va explicar la confusió pel que fa a la concepció que tenim, des de la nostra visió occidental, de la religió musulmana i la cultura àrab, fent especial referència a tots aquells conceptes que generen un cert desconcert.

La conferència va tractar sobre la religió i la cultura àrab, fent alguns apunts sobre l’Islam i els muslumans. Va especificar que la raça i l’idioma són l’àrab i que musulmà fa referència a la persona de religió islàmica , per exemple els turcs o els iranians són musulmans però no àrabs i tampoc el parlen. Aquest fet és degut a que Islam vol dir submissió a Déu i no tots els àrabs són musulmans, sinó que Miquel Simón durant la conferèncianomés una 1/5 part de musulmans són àrabs.

El terme islamisme, ha aclarit, va sorgir desprès de les guerres d’alliberament anticolonial, quan els musulmans van veure l’endarreriment tècnic i cultural del món musulmà culpant-ne a occident, és llavors quan propugnen un retorn als orígens i, igual que els fonamentalistes, volien la part pel tot i creien que només ells tenien la raó.

Gihad, al contrari del que ens pensem, vol dir esforç íntim per a la superació personal o col•lectiva i, en molts casos, Gihad s’ha traduït com Guerra Santa, igualant-la a les creuades cristianes, “és l’excusa perfecte per fer una guerra en nom de Déu” va explicar.

Pel que fa a l’Alcorà( la recitació), és la paraula de Déu, són unes normes dictades per Déu mitjançant l’arcàngel Gabriel, aquest està dictat i escrit amb una llengua perfecta( àrab) perquè és la paraula de Déu. L’Alcorà eren fragments recitats de memòria que finalment es van unificar i se’n van crear 4 úniques versions. Està prohibit traduir-lo, per tant, s’han de traduir les idees, el sentit. L’Immam és la persona encarregada de llegir-lo, l’elegeix la comunitat, no té cap autoritat legal i sempre el poden fer fora.

Cal saber que, a més de l’Alcorà ,es segueixen unes altres normes, la Fatwa, que són la resposta d’un especialista legal a una consulta, és una norma que només val pels que estan sota la influència d’aquest especialista i mentre aquest estigui viu, això fa que a cada regió tinguin unes normes o unes altres depenent de la Fatwa. A més, l’Alcorà va quedar curt per orientar els musulmans en les situacions diàries i per aquest motiu, ha aclarit Simón, es va crear la Sunna, reculls de dites o sentències de Mahoma o el què hauria fet Muhàmmad.
També es va fer referència a Mahoma (el que rep els elogis), aquest és l’últim profeta que ha arribat a la Terra enviat per Déu, malgrat això no desestimen a Jesús ja que creuen que fou el penúltim profeta i Mahoma fou enviat perquè els homes s’havien allunyat dels ensenyaments del penúltim profeta.

Per ells Déu és anomenat Allah, és la traducció de la paraula Déu en àrab, igual que en anglès seria God o en castellà Dios. Per als musulmans no hi ha més que Déu, és a dir Allah, únic i creador; la religió és igual que la vida, són dos conceptes indestriables.

Va aclarir durant la conferència que moro només pot fer referència a aquella persona que ha nascut o viu a l’antiga província romana de Mauritània a excepció de la religió o la raça.

Pel que respecta al terme Al Andalus fa referència a la part de la península ibèrica sota domini musulmà. I al contrari, mudejar vol dir domat i fa referència a tots aquells musulmans que varen quedar en terreny cristià i que quan es convertiren adoptaren el nom de morisc, tot i això finalment van ser expulsats.

Miquel Simón en la conferència realitzada el dimarts 10 d’abril, a la facultat de lletres de la UdG, va acabar de concretar alguns dels aspectes que generen confusió; aquests són conceptes que l’Alcorà especifica com que el vi és millor no prendre’l si vols resar i no beveu en públic però, a més, depèn del país. Pel que fa al mocador, l’Alcorà només exigeix que les dones s’han de tapar el sexe i els pits, i amb les lleis posteriors es va dictaminar que s’havien de tapar a l’exterior i davant d’estranys. Cal destacar que el matrimoni és un contracte civil, no religiós.

Clara Castillo

El joc de la persuasió

La conferència ha tractat sobre el  màrqueting de la persuasió on Rodergas ha decalcat que per a persuadir són necessaris tres factors: la innovació, l’emoció i el preu, aquest últim actualment eclipsant els dos restants.

Ahir a la facultat de lletres de la UdG, els estudiants de comunicació cultural, van comptar amb la presència de Robert Rodergas el qual va fer una xerrada sobre el màrqueting de la persuasió. En ella ens va explicar com en aquests moments s’ha imposat l’economia en el component persuasió, així doncs s’atrau als potencials clients mitjançant el preu,“el barat té ganxo” ha declarat.  El preu ha entrat dins el terreny de la persuasió per quedar-s’hi.

En la publicitat hi ha tres factors que són els encarregats de persuadir, aquests serien la innovació, l’emoció i el preu. Aquest últim factor ha pres més importància que mai ja que, actualment, l’oferta de preus és molt diversa i  el cost del producte ha adquirit un valor significatiu perquè juga un paper important com a atractiu.

Així doncs l’economia com a factor de venda s’ha imposat i ha arribat a tots els sectors i marques. Els dos tipus de marques que Rodergas ha destacat són la marca blanca o també anomenada de distribució, i la marca de fabricació, és a dir la marca que té el prestigi. Un exemple de les primeres en seria la marca de patates d’un supermercat qualsevol, i un exemple de les segones ho seria per exemple la marca de patates Ruffles.

Sovint entre les dues marques existeix una diferència de preu considerable, però en molts casos la marca blanca llança al mercat algun producte nou. Per tant està obeint als tres factors de persuasió: a la innovació per llançar un nou producte, a la emoció de saber quin serà, com està empaquetat, si és bonic o no i d’altres motius i, finalment el factor preu que és determinant. La coherència entre aquest tres factors és el que durà el producte a l’èxit.  Rodergas ha destacat que sovint el producte nou que llança la marca blanca és més car que el producte de la marca de fabricació i,  aquest fet és degut a que encara que no obtinguis moltes vendes d’aquell producte, aportarà prestigi a la marca i donarà confiança al client.

Hem entrat en un moment on cada cop hi ha més marques de distribució i no pararan de néixer de noves que aspiraran a assumir quotes de prestigi més grans mentre que, la marca de fabricació, apostarà per ampliar la gamma de productes i la innovació per distingir-se de la resta de competidors. Les marques de distribució establiran tres categories de productes, una més barata i per tant més competitiva i alhora vendran el producte estàndard i el prèmium. Mentre que les marques de fabricació aspiraran a crear productes més econòmics, mantenint el producte clàssic i apostaran per les innovacions.

Rodergas durant la conferència ha posat de manifest que actualment el màrqueting no comença amb el producte sinó amb la producció. Des del començament es posa sobre la taula què és vol fabricar i a partir d’aquí el creen. S’ha de pensar què és el que la gent vol i proporcionar-li.

La capacitat de generar demanda bé pel valor de ser nou, bé per el valor emocional o bé per el valor barat serà el que guanyarà en el mercat i, perquè això passi, es necessiten grans dosis de creativitat. “No cal fer estudis de mercat, no serveixen per res” ha declarat, és més útil la nostra imaginació per atraure a futurs clients i per fer-ho cal córrer riscos. Una bona mostra d’això en són molts productes que han triomfat sense estudis de màrqueting anteriors com la minifaldilla o els texans. S’han de córrer riscos perquè sinó tot seria el mateix i destaca que caldrà que en la nova publicitat conjuguem els tres elements de la persuasió si volem aspirar a l’èxit.

“El joc de la persuasió és l’equilibri entre la innovació, emoció i preu”, amb aquest frase tant concloent Robert Rodergas ha clos la seva conferència sobre el màrqueting.

Clara Castillo