Arxius | Opinió RSS for this section

Vacances 2.0

Aquest estiu marxaré uns dies de viatge amb els amics. He comprovat com influeixen les opinions positives o negatives que donen els cibernautes “post-turistes” a l’hora de prendre decisions sobre què visitarem, on ens hostatjarem, on menjarem, etc. “Aquest hotel està ben situat però la recepcionista sempre fa morros”, “En aquest restaurant segur que hi estem bé perquè el cambrer és molt simpàtic” són exemples del que els meus amics comentaven després d’haver llegit els comentaris d’internet.

Aquestes opinions que corren pel ciberespai es generen a partir d’uns paràmetres determinats. No només influeix la qualitat/preu del producte o servei, en aquesta valoració hi intervenen molt les persones que els han atès, un mal gest, una impertinència, qualsevol petit gest negatiu pot decantar una opinió cap al costat incorrecte.

Ara més que mai, cal que les persones que treballen de cares al públic tinguin bona actitud, ja que representen i són la imatge de l’empresa. Cal que ho tinguin molt present perquè qualsevol comentari que es pengi per internet comportarà tenir més clientela o tenir-ne menys.

S’ha de tenir la màxima cura possible a tots els detalls i al tracte que es dóna als clients en tots els tipus de negoci, però sobretot en el sector turístic perquè és més sensible a la generació d’opinions. S’ha de ser atent amb la clientela perquè constantment jutja i valora i, si es molesta per alguna cosa ràpidament ho expressarà per internet i això influenciarà en la presa de decisions d’altres possibles clients, quan aquests planifiquin el seu viatge i vegin l’opinió que han deixat sobre el negoci altres usuaris.

Per al sector turístic internet és l’aparador des d’on es prenen la gran majoria de decisions sobre oci. L’opinió global basada en l’experiència col·lectiva sempre pot ser el seu major aliat o el seu pitjor enemic. Els meus amics i jo anirem a l’hotel que tingui les millors valoracions per part d’altres usuaris, menjarem en els restaurants on se suposa que serem més ben atesos, visitarem el que els cibernautes ens suggereixin. Nosaltres farem turisme 2.0.

Carla Riembau

Anuncis

Independència de Catalunya: SI O NO?

El nacionalisme és un tema molt delicat a Espanya i a Catalunya, i encara ho és molt més el tema de la independència, ja que sol ser la causa de nombroses disputes. L’any 2011 el Govern de Catalunya va decidir preguntar als catalans quina és la seva opinió sobre la possible independència de Catalunya. Es va fer mitjançant una enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat i consistia en preguntar telefònicament a 2.500 catalans la seva intenció de vot a favor o en contra.

Segons l’enquesta el 42,9% d’aquestes 2.500 persones van afirmar que votarien a favor de la independència de Catalunya. Els partidaris de la separació d’Espanya van defensar la seva posició amb arguments com la voluntat d’autogestió, la incomprensió de la resta del territori nacional, o la percepció que la situació de Catalunya milloraria després de la seva independència. Per la seva banda, un 28,2% de la gent va dir que votaria en contra de la independència, i un 23.2%  que s’abstindria.

Com podem observar la majoria dels catalans està a favor de la independència de Catalunya i cal remarcar que sempre han intentat lluitar per defensar els seus drets com a nació. Els catalans tenen dret a parlar la seva llengua, a tenir la seva cultura i la seva economia. Per què doncs, Catalunya no podria considerar-se un país independent? S’ha de tenir en compte que apart d’Espanya, la Unió Europea també hauria d’estar d’acord amb aquest canvi, i això ja és més difícil d’aconseguir. En la situació actual, és molt dubtós que  Europa vulgui acceptar un país nou, sobretot un país que s’acabi de separar d’un altre.

Tatiana Bogveradze

Val més prevenir que curar

Estem conscienciats sobre el canvi climàtic o sobre l’ús racional de l’aigua però, jo em pregunto, si estem tant conscienciats d’altres coses, per què no ho estem sobre l’ús racional dels medicaments? A més a més quan aquesta és una qüestió que afecta directament la nostra salut i, per tant, s’ha d’anar molt en compte en l’ús que fem d’aquests medicaments per tal de no afectar de manera negativa en comptes de positiva al nostre benestar.  

Molts són els casos de persones que de seguida que es troben un xic malament decideixen anar a la farmàcia i, sense recepta, comprar-se algun tipus de fàrmac però, això, no és bo. Fer aquest tipus d’accions  és el que ens pot ocasionar precisament més maldecaps ja que podem agreujar encara més algun petit problema o malaltia que es patia, per tant, des d’aquesta perspectiva, cal sobretot no auto medicar-nos ni fer-nos el metge i receptar medicaments a amics o familiars perquè, el que a tu et va bé potser al veí no.  Per tant cal que el remei no sigui pitjor que la malaltia.

Els medicaments només són eficaços si s’usen d’una manera correcta i és per aquets motiu que s’han de seguir les indicacions dels professionals -els que estan al capdamunt de la cadena a l’hora de fer un ús racional dels medicaments- aquests  han de prescriure el medicament adequat amb la dosi precisa i cal que el pacient – l’últim i igualment  responsable del bon ús del medicament- segueixi  aquestes indicacions que comencen per no abandonar el tractament abans del dia indicat pels professionals sanitaris, encara que es trobin millor al cap de pocs dies de prendre’s el medicament.

Però per poder portar a terme un ús correcte i adequat, cal seriosament una bona educació de la ciutadania en aquest àmbit perquè la societat en sigui més conscient i faci un bon ús d’aquest producte a l’abast de ben pocs. Els fàrmacs estan en mans de pocs, només cal fer una ullada cap al nostre veí del sud, l’África, on milions de persones es moren cada dia per falta de medicació mentre que en els països desenvolupats gastem milions i milions de fàrmacs que realment són molt necessaris i podrien ajudar a milers de persones. Molts cops tenim  a la farmaciola tota una verdadera exposició de medicaments sobrants de diversos tractaments perquè no ens els hem acabat de prendre i en molts casos els deixem caducar causant grans pèrdues en medicines que podrien haver sigut utilitzats per altres. Probablement una bona solució seria la que utilitzen a Estats Units, la prescripció del medicament per unitats i no per caixes. Així doncs el medicament prescrit vindria amb la quantitat justa i faria que, el que es recepta és el que es consumirà i no en sobrarà. A més hi hauria un major control i seguiment dels medicaments, una menor sobredosis i sobretot una menor dependència ja que hi hauria el control de les pastilles que  es prenen, d’aquesta manera es sabria la quantitat de medicament que pren una persona ja que amb les receptes es portaria el control.

Ja que l’ús de medicaments és un luxe i comptant que molts països no en tenen, cal que prenguem consciencia que no podem malgastar-los a tort i a dret ni podem usar-los sense saber ben bé el que poden provocar, no són caramels i, per tant, només els hem de prendre si realment no ens trobem bé, d’aquesta manera s’estalviaran medicaments i també molts diners.  Així que ja sabeu, usar racionalment els medicament és responsabilitat de tots.

Clara Castillo

La estigmatización de una cultura

Quizás los occidentales si que tenemos ciertos prejuicios en cuanto a la religión islámica se refiere. Es decir, hay una estigmatización de actos violentos asociada a esta comunidad religiosa. Es evidente que los atentados del 11-S en Estados Unidos marcaron un antes y un después. Pero deberíamos plantearnos otros puntos de vista o incluso entender mejor el Corán en función de lo que procesa porque si no es muy fácil homogenizar y tildarlos a todos de asesinos a la mínima de cambio y sin ningún tipo de consideración.

 

Ahmed Haballah líder de la Unión Francesa de organizaciones islámicas tuvo que dar una serie de explicaciones cuando el joven Mohamed Merah cometió los crímenes de Toluse el pasado 20 de Marzo. Cabe valorar su objetividad sobre el terrorismo, ya que considera que no tiene religión sino más bien que es una herramienta explotada por los terroristas. Referente a los asesinatos dijo “no hay nada en el islam que justifique este tipo de actos”. Él considera que el problema esta en la mala utilización del Libro en que se contienen las revelaciones de Dios a Mahoma y que es fundamento de la religión musulmana.

Así que en realidad los terroristas dislocan los dogmas, los adaptan a sus intereses y los reconstruyen. En esa base justifican sus actos, y la mayoría de predicadores macabros son meros aficionados y manipuladores de la relagión, no hay instituciones suficientes que enseñen el autentico islam. Cogen la religión de internet, de un libro o de un predicador cualquiera. Su odio es causa de un sentimiento de desprecio e incluso de racismo que los empeña a buscar en este islam un orgullo mal localizado. Una vez han muerto actuado en nombre de la yihad se los tilda de lobos solitarios y se convierten en mártires.

Uno de los ejemplos de mal predicador podría ser el caso del imam de Terrassa, Abdeslam Laarusi que ha sido querellado recientemente, por incitar a la violencia contra la mujer y dejar frases muy reveladoras. Mientras citaba el Corán, iba dejando una especie de mensajes subliminales en sus liturgias. Planteaba los conflictos que pasan dentro del hogar y se anticipaba a aportar soluciones rechazando ante todo al divorcio. Revelaba a los fieles como afrontar los problemas con sus esposas e instaba explícitamente a acudir a “los golpes” tras utilizar previamente otros métodos. El imán también proclamaba: “¡Amonestad a aquéllas de quienes temáis que se rebelen, dejarlas solas en el lecho, pegarlas! si os obedecen, no os metáis más con ellas, Alá es excelso, grande”.

Tanto los actos terroristas de Mohamed Merah -un francés de origen argelino que supuestamente pertenece a una organización salafista y que se ha declarado simpatizante de Al-Qaida-, como todo lo que engloba y se relaciona con Al-Qaida, y los actos infrahumanos y discriminatorios de Abdeslam Laarusi hacia las mujeres, son algunos de los motivos que han conducido y arrastrado a la estigmatización del islam. Este lastre va a llevar mucho trabajo desvincularlo del islam. Son casos que se asocian a alguien que se reivindica musulmán y esto inevitablemente ha sentenciado y etiquetado globalmente a los seguidores de esta religión.

Verónica Herrera

ECCE HOMO

 D’ençà que em preparava a catequesi per rebre la primera comunió em preguntava moltes coses que les monges no em sabien explicar. Per què Déu necessitava una dona humana per néixer ell mateix? Per què a través d’un colom. Per què al mode dels mites grecoromans (com quan Zeus es transformava en qualsevol tipus d’animal per tenir descendència amb mortals). Les monges em miraven i em deien que continués pintant els dibuixos d’un home amb els braços oberts, i amb molts nens al seu voltant feliços, que ens deien que representava a Jesús. Vaig continuar anat a missa els diumenges, dos anys més. Però la pubertat em va arribar. I amb ella, sentia que infringia un dels “Deu” manaments (en realitat són més de 100). Jo estimava a un nen i intentava vèncer els meus sentiments. Però al mes següent un altre, i intentava reprimir encara més els meus sentiments. Però és que al més següent s’estrenava Titanic, i és clar, en Di Caprio ja superava tots els meus llindars de resistència: tenia pensaments impurs.

El més dolent dels pensaments impurs no és tenir-los. De debò! És haver-los d’explicar el diumenge al cura abans de prendre el Cos de Crist. És que és molt difícil passar de dir: “Pare perdoneu-me perquè he pecat, no tornaré a barallar-me amb el meu germà petit” a: “ Pare perdoneu-me perquè he pecat, no tornaré a barallar-me amb el meu germà petit, i no tornaré a tenir pensaments impurs amb… amb el noi de la meva classe”. Sortia vermella de vergonya del confessionari, però alhora emprenyada, perquè el cura em deia que no era normal que una nena tingués aquesta mena de pensaments. Que això era “més típic dels nens”, i per això a mi em tocaven més Paresnostres, Avemaries i Credos que a la resta, abans de començar missa.

Farà uns anys, esperant un dels trens amb habitual retràs del la Renfe, un noi amb pinta d’extranger del sud feia cara de perdut i se’m va acostar per preguntar si ja havia sortit el tren. Vaig posar-lo al cas del retràs, i em va agrair l’explicació amb un somriure i amb una petició de telèfon. Li vaig dir que ja estava promesa, però que segur que trobaria a alguna dona aviat (perquè estava de molt bon veure i era molt carismàtic). Ens vam asseure per esperar el tren i ell va començar a xerrar. “Les dones d’aquí sou diferents a les del Senegal. Sou com més simpàtiques, més lliures. (…) No us fa vergonya ensenyar tant?”. Em vaig quedar perplexa. Però li vaig preguntar, “perdona, aquí les dones ensenyem igual que els homes, és més, passeja’t pel carrer a l’estiu i veuràs a més d’un home sense samarreta. Però no veuràs cap dona”. Ell em va replicar “és clar, perquè nosaltres no provoquem a ningú, però vosaltres sí”.

Aquí se’m va glaçar el cor. Vaig entendre per fi la fractura cultural. Vaig continuar parlant amb ell i ho vaig corroborar. Els musulmans creuen que han de tapar les dones per evitar la provocació en els homes. Però, i els homes, per què no s’han de tapar per evitar la provocació a les dones? Segons aquest amic musulmà (que encara conservo) i els que he anat coneixent després: “els homes no han de tapar-se perquè no poden provocar a les dones, donat que a aquestes els manquen els sentiments sexuals/sensuals”.

Tuareg nord-africà  (extreta de bloganavazquez.com)

Tuareg nord-africà  (extreta de bloganavazquez.com)

Puc corroborar que les dones tenim pensaments sensuals, sexuals i impurs. Que un home pel carrer, sense samarreta i amb els seus abdominals: ens provoca, ens fa girar la vista, caure la baba i desobeir el novè manament. Però el problema és que els que van escriure els llibres no ho sabien. Perquè eren homes.

Sí, tinc la certesa que eren homes perquè aquesta bajanada no la pot escriure un Déu que ha creat des de zero les seves criatures. Si Déu hagués escrit els llibres de les Gents, qualsevol dels tres, no hauria errat en cap dels continus falsos mites que es diuen de les dones i dels seus pensaments/sentiments sexuals a la Bíblia, la Torà o l’Alcorà. No existirien religions tant absurdes que obliguen a la mutilació del clítoris per evitar el plaer de la dona en les relacions sexuals, quan qualsevol dona i Déu sap de sobres que no necessitem el clítoris per arribar a l’orgasme: senyors, tenim altres dos punts G molt més plaents que el clítoris! Doncs, el que deia, són llibres d’homes, fets a imatge i semblança d’aquest: de l’home.

Una agnòstica indignada.

Apple VS Microsoft

L’objectiu principal del màrqueting és satisfer les necessitats dels consumidors. Al món del mercat hi ha molta competència de marques i uns exemples molt clars serien Microsoft i Apple. Aquestes dues marques venen el mateix, però amb característiques diferents.

Microsoft és una marca molt coneguda, privada, accessible, és fàcil de piratejar i a la vegada és molt globalitzada; en les escoles el Windows és una de les primeres coses que s’ensenya.
Apple és una marca més coneguda pels mòbils, no es deixa piratejar, i a la vegada fabrica diferents productes. Actualment un 43% del mercat pertany a Apple.

En la meva opinió, en el tema informàtic  Microsoft i Windows han fet molta més publicitat que Apple, i una de les característiques més claus ha sigut deixar-se piratejar, gràcies al que s’han fet conèixer més. En canvi Apple, posant lleis més restrictives i no permetent-se copiar no s’havia deixat conèixer tant, fins que va començar a invertir en la telefonia mòbil avançada (iPhone). Gràcies a la seva estratègia de mercat,  Apple és reconegut mundialment, ha guanyat molt prestigi i ha maximitzat els seus beneficis. Microsoft s’ha vist molt afectat per la gran estratègia d’Apple i actualment també està invertint en el sector de la telefonia mòbil (Nokia Lumia).

Sota el meu punt de vista Microsoft arriba tard al segment de telèfons, ja que Apple porta molts avantatges, com molta inversió amortitzada apart d’una reputació i fama molt favorables. Gràcies a l’evolució d’aquest segment la macro-empresa Google ha entrat amb una forta inversió i ha fet que els competidors es vegin afectats a l’hora de posar els preus, ja que Google ha comprat la propietat de Samsung i gràcies a la tecnologia Android pot tenir una política de preus molt ajustats.
Com que totes tres són les macro-empreses del sector, s’hauran d’innovar i avançar-se a la competència per tal de ser els primers i així poder emportar-se la majoria o la gran part dels consumidors.

Tatiana Bogveradze

Els romans veneraven l’aigua. Nosaltres la cotitzem a borsa.

Els romans tenien un ritual importantíssim amb l’aigua durant la cerimònia d’una boda. L’home portava la dona a l’habitació més protegida de la seva nova llar, i allà, en la intimitat, i després d’haver-se jurat amor fidel i etern, ell li oferia a ella aigua entre les seves mans, per tal de simbolitzar prosperitat en la seva unió i protecció a la seva estimada la resta de les seves vides. I és que l’aigua ha estat un element molt estimat i preuat per totes les cultures primerenques de la humanitat. Com tots sabem, fins i tot ha arribat a simbolitzar l’arjé d’algunes filosofies. Però ara ja no. Ara manen els diners… I per tant, quant més escàs sigui aquest bé per la humanitat: més pujarà el seu valor econòmic. Oferta i demanda. Paraules d’or en els nostres dies. Com diu Daniel Stulin, els Bilderberg han canviat les seves prioritats. Ja no volen més diners. En tenen de sobres per mil·lennis. El que els interessa ara són els recursos. I el més escàs i necessari dels recursos és, precisament, l’aigua. Per aquest motiu, segons la seva teoria, el que volen és apujar el preu del recurs essencial per tal que no tothom se’l pugui permetre. Aquesta estratègia inclou el malbaratament del bé. La malversació i el desaprofitament de recursos i tecnologies per tal d’afavorir la seva escassetat. Amb aquesta estratègia s’aconsegueix que el producte sigui més escàs mentre que la demanda continua augmentant. Com si de la borsa es tractés, els Bilderberg, doncs, juguen a apujar les accions del valor “aigua” als mercats. Total, ells tenen tots els diners del món per pagar-la a preu d’or. Però ni tan sols necessiten això, ja que ja són els amos del bé en qüestió…

No és que cregui al peu de la lletra la seva teoria. Però fa que pensar. Si no de què que la nostra societat menysprei tant aquell bé que sempre hem considerat sagrat, pur i indispensable per la nostra vida?

Jenn Martínez