Arxius | Reportatge RSS for this section

El futur del turisme, un debat constant

El turisme sempre ha estat un sector en canvi constant ja que depèn dels canvis i les modes. Degut a la transformació que les TIC han fet durant l’última dècada en tots els sectors, el turisme va haver d’afanyar-se a trobar noves sortides entre empreses i clients per tal de no quedar-se enrere. Un canvi de paradigma en constant creixement des de l’entrada del segle XXI.

Així doncs, des de fa anys, diferents experts han fet estudis per veure les noves tendències en turisme i TIC, tant per empreses, clients i destinacions.

Alguns estudis

L’”Observatorio digital” de l’IAB Spain celebrat per primera vegada -creat per l’IAB i Nethodology-  van realitzar l’estudi “Usos, actituds i tendències del consumidor digital en la compra i consum de viatges”. L’estudi es va basar en una mostra de gairebé 1.000 internautes d’entre 18 i 55 anys.

Algunes conclusions van ser:

  • Per més del 70% dels consumidors, el preu és el factor decisiu en la compra de viatges online.
  • Només el 16% dels consumidors digitals té clar el destí quan compra un viatge online, davant un 56% de persones que compra de manera improvitzada.
  • L’opinió de familiars i amics és el factor més influent (45%) en la compra de viatges online.
  • El 64% dels consumidors que compra els seus viatges online empra les xarxes socials per compartir experiències o continguts durant les seves vacances. Un 47% d’aquests ho fa mitjançant un Smartphone.

D’altra banda, el Segon Baròmetre KAYAK de Viatges online que es va celebrar a Madrid amb la col·laboració de la Sociedad Estatal para la Gestión de la Innovación y las Tecnologías Turísticas (Segittur), minube.com, reallylatebooking.com, Vueling, més de deu empreses de turisme online, com també representants d’oficines de turisme i especialistes de referencia en màrqueting online.

El perfil del viatger espanyol del 2013 serà: proactiu, social, informat, veloç, geolocalitzat i hiperconnectat.

En aquest estudi es va concloure que els viatgers espanyols seran més fidels a una marca, en la mesura que se’ls ofereixi un tracte personalitzat. El viatger està hiperconnectat i geolocalitzat gràcies als smartphones i les xarxes socials com a eina per compartir experiències dels viatges i opinions sobre serveis i productes turístics. La consulta de bloggers, videoblogers i viatgers socials en general serà creixent. El futur dels viatgers segons aquest estudi es troba en uns viatgers més ràpids a l’hora de comprar i reservar online, on la tecnologia basada en el reconeixement de veu tindrà un paper rellevant.

El futur de les aplicacions mòbils

Les aplicacions per mòbils, com ja destaca l’estudi anterior, han entrat amb força en el sector turístic i sobretot pel què fa en l’organització del viatge. Però falten alguns temes que no s’han acabat de configurar segons esmeten alguns experts que van participar en el III Think Tank “Aplicaciones móviles y turismo”, organizat a Madrid per SEGITTUR i turismo.as.

Els experts van coincidir en els beneficis que aporta al turista la geolocalització ja que et permet la personalització dels serveis en funció del lloc on et trobes entre d’altres possibilitats. Però tanmateix, les tarifes roaming que tot just ara la UE no hi ha posat remei, són molt elevades i limiten l’ús d’aquestes i la pèrdua d’oportunitats. Un altre aspecte que van coincidir va ser el pagament a través del mòbil i la tardança en la implantació quan hi ha una forta demanda al mercat però encara són de petites quantitats.

Les aplicacions mòbils turístiques haurien de permetre a l’usuari tancar el cercle del seu viatge: obtenir informació, reservar, pagar i compartir amb altres usuaris. Però encara són pocs els usuaris que facin un ús estès de les aplicacions. Per exemple trobem que en aplicacions vinculades amb allotjament, transport i restauració només es fan servir en el previatge, és a dir aproximadament uns 15 dies abans de l’inici del viatge. Quan aquestes estan enfocades a emprar-les durant el viatge.

Els experts en aquest Think Tank creuen que el futur de les aplicacions mòbils turístiques es basa en oferir serveis de valor afegit que facilitin l’organització del viatge i trobi més possibilitats.

Europa amb el futur del turisme

Són molts els estudis que detallen com serà el turista del futur, els seus gustos i tendències del mercat turístic. Amb això, la Comissió Europea no es queda enrere hi ha posat fil a l’agulla al projecte P.ICT.URISM (Platform on ICT for Tourism) que es va donar inici a València al febrer d’aquest mateix any. Coordinat per la mateixa Comissió Europea està basat en la iniciativa portada a terme des de la Agència Valenciana de Turisme i l’Institut Tecnològic Hotel anomenada Travel Open Apps.

P.ICT.URISM pretén crear un estàndard tecnològic europeu de distribució turística basat en el disseny i desenvolupament d’una plataforma tecnològica de distribució entre empreses (B2B) per la incorporació de la innovació i las TIC en els seus processos de comercialització i distribució.

L’objectiu d’aquesta iniciativa és convertir-se en una plataforma que ajudi a la comercialització, on es redueixin els costos tecnològics que suposen accedir a múltiples sistemes de distribució, i que constitueixen la principal barrera d’entrada per les PIMES turístiques del continent, perquè impulsarà la interoperabilitat i la interconnexió entre l’oferta i la demanda turística europea.

Amb aquests estudis i la nova aplicació que ajudaria a interconnectar oferta i demanda turística europea podríem considerar com el turisme no es queda plantat davant la crisi i les adversitats que pot suposar les TIC per les PIMES en aquests moments. Amb tot, podem es pot concloure que el futur turístic està encaminat, gràcies als experts que treballen dia a dia perquè el turisme continuï sent la principal font d’ingressos del nostre país. La innovació en TIC és doncs, la tasca principal a desenvolupar perquè els viatgers del futur puguin continuar gaudint amb més facilitats  del nostre país i de la resta del món.

Fonts consultades:

http://www.thinktur.org/index.php/mod.conts/mem.detalle_cn/id.3787/chk.de42f1d1a68455f666d2703ec8abbba8

http://www.thinktur.org/index.php/mod.conts/mem.detalle_cn/id.3716/chk.fbbb3d19e9ad16293a0bd3c6187bce1a

http://www.thinktur.org/index.php/mod.conts/mem.detalle_cn/relmenu.58/id.3687/chk.b38673da2202eb95514d38cc9cb2aba8

http://www.thinktur.org/index.php/mod.conts/mem.detalle_cn/relmenu.58/id.3686/chk.e75e458328c73d92cdcc00f9cf7814fd

http://www.ithotelero.com/picturism-platform-ict-tourism

http://www.hosteltur.com/

http://www.travelopenapps.org/

http://comunidad.hosteltur.com/posts/tema/turismo-2-0

Sònia Sala

Anuncis

A recer d’una frontera

Els que ens agrada l’excursionisme sovint travessem la frontera francesa i si no fos pel telèfon mòbil que ens avisa que a partir d’aquell moment les trucades seran el doble de cares si volem parlar amb el principat ni ens n’adonaríem. No obstant això, si bé les diferències geogràfiques són molt imprecises i sovint les fites estan col·locades als marges de camins i carreteres sense que ningú en faci gaire cabal, és evident que la percepció de nació a ambdues bandes de la frontera és completament diferent.

 Sempre m’ha sorprès travessar el pont que va de Puigcerdà a Bourg-Madame i que sigui tan difícil fer-se entendre en català i visitar Cotlliure i que una de les poques coses que relaciona ambdós territoris siguin les anxoves de l’escala. Com sempre hi ha excepcions i és cert que hi ha molts col·lectius que lluiten per la unitat nacional fent front a la frontera de 1659 i que reivindiquen una història comuna si bé, són molts més els que han fet de França el seu estat i la seva nació.

 Manuel Castell parla de diferents tipus d’identitat i fa especial incidència amb la identitat legitimadora i la de resistència. Laprimera és introduïda per les institucions dominants de la societat amb la finalitat que la gent del territori s’identifiqui amb l’estat i la de resistència, és aquella generada per col·lectius humans que  senten que estan en una posició inferior respecte dels altres territoris del mateix estat.

 Per mirar de treure l’entrellat de tot plegat, un dia van recomanar-me la lectura del llibre Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França, que explica molt bé la constitució d’ambdós tipus d’identitats en el cas d’Espanya i França i que posa en relleu les particularitats de la zona fronterera.

 La formació dels dos estats

 Al 1868 en el marc del tractat de Baiona tingué lloc la delimitació definitiva entre Espanya i França. A partir d’aleshores la construcció d’ambdós estats i la formació de les nacions va emprendre camins diferents. Així, mentre França es consolidava des del centre, Espanya es va començar a desintegrar des de la perifèria.

 A partir de la denominada Gloriosa Revolució de 1868 que va posar fi al regnat d’Isabel II i la consegüent aprovació de la constitució de 1869 que de caràcter democràtica i monàrquica va deixar descontents tan a carlins com a conservadors i republicans, Espanya va viure un dels períodes més agitats de la seva història contemporània. Tot plegat, més la proclamació de la República Federal al 1873, la tercera guerra carlina en contra del nou sistema i el cop d’estat dirigit pel general Pavia al 1874 que va restablir la monarquia borbònica encapçalada per Alfons XII va donar origen a les primeres aspiracions autonomistes del nacionalisme català i basc.  Per la seva banda, l’estat francès, en canvi, tot i la caiguda de la Comuna de París al 1871 i la posterior inestabilitat governamental, durant aquests anys va portar a terme una política eficaç i coherent en relació a la construcció de la nació. Es va crear una notable xarxa de carreteres i alhora, es va dotar de noves lleis el servei militar i  l’escola primària obligatòria amb la finalitat de propiciar l’assimilació tecnològica i cultural de la ciutadania.

 Totes dues històries nacionals es feren evidents a la Cerdanya si bé, després de la delimitació política de 1868 , el Rosselló va continuar essent una zona rural i subdesenvolupada respecte tant de França com de Catalunya, més industrialitzada que una bona part dels territoris espanyols. No en va, la construcció de carreteres a la Cerdanya francesa contrasta amb la deixadesa de Carles III a Espanya fins al punt que entre els anys 1920 i 1930 la zona francesa disposava de 140km de carreteres pavimentades en detriment de  la banda espanyola que només en tenia 78. En aquest sentit, fins el 1914 en què el govern espanyol va acabar la carretera pública que unia Ripoll amb Puigcerdà, la burgesia catalana que ja a finals de la dècada dels 70 del segle XIX havia fet de la Cerdanya la seva segona residència, utilitzava les carreteres franceses i des de Perpinyà s’enfilaven per la Vall de la Tet. En relació a aquest desajust, Valentí Almirall, des del diari Català posa en relleu la manca de serveis de Puigcerdà respecte els municipis veïns francesos i Arthur Young, un viatger anglès, contrasta les carreteres naturals i miserables de Catalunya amb les nobles calçades franceses, símbol de la cultura i el progrés.

 La construcció de la identitat nacional

 Tanmateix, si bé és cert que la revolució en el transport i les comunicacions són una fita important en el procés d’integració i assimilació nacional, més enllà dels èxits tecnològics, existeixen altres factors que feren possible la unitat nacional francesa. Així, tenint en compte que la presa de consciència de la identitat és fruit de la distinció entre el “nosaltres” i els “altres” per a la gent de la Cerdanya francesa l’assumpció de la nació fou motivada per la seva dependència política a les lleis de França que actuaven amb habilitat a l’hora de resoldre les seves necessitats i interessos locals. En aquest sentit doncs, els resultava més avantatjós ésser francesos que no pas espanyols. Per aquesta raó, les reivindicacions nacionals catalanes que durant aquest període van ressonar amb força arreu del principat tingueren poca presència en aquests territoris ja que fent ús de la mateixa lògica autoidentificar-se com a catalans només tenia sentit en oposició a l’estat espanyol que en cap cas, prenia partit en el seu dia a dia.

 En relació a aquest plantejament, durant els anys 70 del segle XX a recer d’altres moviments nacionalistes europeus, la Catalunya nord va presenciar el desenvolupament de les reivindicacions polítiques del nacionalisme català si bé, en el marc de les eleccions de l’Assemblea legislativa de 1986 les forces catalanistes van obtenir només el 2% dels vots a la Cerdanya francesa.

Així, tenint en compte que la presa de consciència de la identitat és fruit de la distinció entre el “nosaltres” i els “altres” per a la gent de la Cerdanya francesa l’assumpció de la nació fou motivada per la seva dependència política a les lleis de França que actuaven amb habilitat a l’hora de resoldre les seves necessitats i interessos locals. En aquest sentit doncs, els resultava més avantatjós ésser francesos que no pas espanyols.

 Així, si l’assumpció de la identitat francesa als territoris fronterers prové de la eficàcia resolutiva de les lleis de l’estat, fent incidència al nacionalisme català, la identitat catalana es forja a través de la llengua i la cultura. Per a comprendre l’abast d’aquest fet, cal remuntar-se a la primera meitat del XIX en què des del punt de vista gramatical el català va guanyar en rigorositat i va desmarcar-se notablement de la influència castellana. En el decurs d’aquests anys, a recer de l’impuls de la Renaixença literària la poesia patriòtica d’Aribau, les obres de Jacint Verdaguer, de Joan Maragall i la restauració dels jocs florals al 1859 foren claus per a l’impuls del catalanisme polític.

 Actualment, les diferències constitutives del fet nacional a la Cerdanya continuen essent molt marcades però, malgrat la divisió dels límits polítics, ambdues Cerdanyes no neguen l’existència d’un passat comú i fins i tot, asseguren que Puigcerdà és la vila que uneix tots dos territoris. Tanmateix, si per a la Cerdanya francesa la nació continua essent França – tot i la desconfiança envers el govern de París – per als habitants de l’altra Cerdanya, Catalunya és la seva nació i la llengua catalana la seva característica definitòria.

 En aquest sentit,  si per als catalans la llengua és el vehicle que uneix tots els territoris i que dóna forma a la idea de nació, als territoris francesos, el català i la cultura catalana en ocasions, han quedat reduïdes al folklore, de manera que, si bé és cert que la llengua i els vestits, per exemple, s’usen en contextos festius o literaris amb la voluntat de fer palesa l’existència d’un passat comú, en cap cas tenen la pretensió de reivindicar una unitat nacional amb el principat. Així mateix, tenint en compte que la identitat francesa es forja per mitjà dels recursos materials i les facilitats aportades pel govern de París, a la Cerdanya francesa el català s’ha convertit també en una eina de negoci purament instrumental que permet un intercanvi més fluid amb possible clientela de la banda catalana: restaurant, assegurances, escoles de conducció, etc.

 Actualitat

 És cert que la Cerdanya francesa va entrar al món modern molt abans que la Cerdanya espanyola, però amb els anys, aquestes diferències s’han anat diluint sobretot a partir de les darreres tres dècades del segle XX. Així, si durant tot el segle XIX i la primera part del XX ambdós territoris es dedicaven bàsicament a l’agricultura, a partir de la dècada de 1950, la banda francesa va perdre aquest caràcter eminentment rural en benefici del sector secundari i terciari  i tal fet va comportar la marginació dels pobles de muntanya i l’emigració de molts habitants que se’n anaven a treballar a ciutats més grans com Tolosa o Perpinyà. Per tot plegat, avui, queden molt pocs pagesos que encara treballin la terra en aquesta banda de la Cerdanya i molts es dediquen al turisme d’hivern i estiu, treballen a les instal·lacions experimentals d’energia solar i també hi viuen molts jubilats atrets per la qualitat de vida que ofereix aquesta zona.

 Per la seva banda, la Cerdanya catalana si bé també s’ha vist evocada al turisme, continua essent més rural i la força de les cooperatives lletres ha permès que molts pagesos puguin continuar vivint de les seves granges. No en va, la creació del túnel del Cadí al 1985 que va reduir significativament el temps del trajecte entre Barcelona i Puigcerdà i que en base d’aquest fet, el preu del sòl va incrementar-se ostensiblement en aquesta zona i la posterior creació del túnel de Pimorent al 1992 a la banda francesa que uneix Foix amb Puigcerdà, han convertit la vall en una àrea de repòs i lleure poblada de segones residències i serveis per aquests que sovint dificulten la bona relació entre el treball al camp, el turisme i el paisatge.

 Anna Pujols Grifè

Peter, Sahilis. Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França. Editorial  Eumo (1993)

http://www.llull.cat/rec_transfer/webt1/transfer01_foc01_cat.pdf (globalització i identitat: una perspectiva comparada, Manuel Castells).

ACCIDENTS TÒXICS

Arran de la ponència de dimarts passat titulada “Ús racional dels medicaments” m’he imaginat la pitjor conseqüència del mal ús dels medicaments i he pensat en què faria si es produís una intoxicació. Com que no sabia la resposta he decidit buscar informació sobre com actuar en cas d’un accident d’aquest tipus.

ACCIDENTS DOMÈSTICS

Sembla que casa nostra és un lloc segur, però no ho és. En alguns països les morts a causa d’accidents a la llar són gairebé tan freqüents com les produïdes per accidents de trànsit. De la mateixa manera que les carreteres, les llars també tenen els seus punts negres, i conèixer-los és la millor manera d’evitar desgràcies.

Les causes més freqüents d’accidents domèstics, especialment en nens i ancians, són les caigudes, el foc, els emmetzinaments o intoxicacions i l’asfíxia, que poden evitar-se amb l’atenció i les precaucions adequades. Cada habitació, cada part de la casa, requereix les seves pròpies mesures preventives contra els accidents més comuns que hi solen succeir.

LES INTOXICACIONS

En el món hi ha innombrables substàncies tòxiques, però els productes domèstics o industrials i els medicaments són la causa més freqüent de les intoxicacions. Algunes d’aquestes substàncies tenen antídots específics però, encara que existeixin centres oficials que faciliten informació sobre la toxicitat de cada producte, sempre és convenient conèixer les normes generals d’actuació en cas que es produeixi una accident.

Hi ha substàncies i medicaments d’ús comú que poden ser potencialment perilloses degut a què poden semblar poc tòxiques, l’ús exagerat que se’n fa o perquè no necessiten recepta mèdica. L’aspirina, el paracetamol, el ferro i les vitamines A i D en són alguns exemples. Són també substàncies molt tòxiques els líquids anticongelants, els dissolvents de pintures i els derivats del petroli, entre d’altres.

QUÈ CAL FER EN CAS D’INTOXICACIÓ?

Cada intoxicació té el seu tractament. No obstant, hi ha algunes mesures que poden servir per a tot tipus d’intoxicació i que s’han de posar en pràctica mentre s’espera l’arribada del metge.

El primer pas és tractar d’identificar el producte ingerit. L’olor de l’alè, la informació de la mateixa víctima o dels testimonis, poden ser de gran utilitat. És important distingir si el producte tòxic és càustic o no, perquè si no ho és la mesura més eficaç consisteix a induir el vòmit, sempre que la intoxicació s’hagi produït poc temps abans, és a dir, dins de les tres hores prèvies. Només en el cas que el producte fos càustic o que el pacient estigués inconscient seria contraindicat induir el vòmit.

El vòmit pot induir-se amb el xarop d’ipecacuana, un producte que està comercialitzat en alguns països. Se l’ha de distingir de l’extracte d’ipecacuana, molt més concentrat i que no s’ha d’administrar perquè és tòxic. Quan el pacient vomiti, és important guardar algunes mostres del vòmit per si cal analitzar-les a fi de facilitar la identificació de la substància ingerida.

Una vegada produït el vòmit o, al contrari, si no s’aconsegueix que el pacient arribi a vomitar, és necessari avaluar els signes vitals de la víctima, la freqüència cardíaca, la respiració i l’evolució de l’estat de consciència. A més, no hem de retardar el trasllat a on pugui rebre atenció mèdica.

El tractament específic d’una intoxicació es rep a l’hospital o en un centre d’urgències però una actuació immediata, fins i tot abans de rebre atenció mèdica, pot salvar una vida.

Carla Riembau

http://es.wikipedia.org/wiki/Intoxicaci%C3%B3n

http://auxilio.net/General-Manual/intoxicaciones.html

http://escuela.med.puc.cl/paginas/udas/cituc/manejo-intoxicaciones.htm

ELS CINC ARTICLES DE FE

L’essència de l’islam és la professió de la fe musulmana (en àrab, shahada). Els cinc articles de fe de l’islam en despleguen el contingut, mentre que els seus cinc pilars concreten les obligacions rituals d’aquesta religió. En aquest article parlaré dels cinc articles de la fe musulmana, que són Déu (Al·là), els seus àngels, els seus llibres, els seus profetes i l’últim dia (Alcorà, IV, 136).

DÉU (AL·LÀ)

Déu és únic, impenetrable, no engendrat, diferent de tot, just i misericordiós. Al·là té els noms més bells. La tradició ha reunit 99 noms divins. Déu no és pare, sinó el protector de la creació sencera.

L’islam denuncia el paganisme. L’únic pecat que no té perdó és negar la unicitat de Déu (Alcorà, IV, 18). Per aquesta raó, l’islam rebutja els intercessors. Mahoma diu de si mateix als musulmans que és “un mortal com vosaltres a qui ha estat revelat que el vostre Déu és un Déu un” (Alcorà, XVIII, 110).

ELS ÀNGELS

Els àngels representen la fidelitat i l’obediència humil a Déu. Han estat fets a partir del foc (llum) i no tenen sexe, mentre que l’home ha estat creat de fang, una gota d’esperma o un coàgul de sang (Alcorà, XVI, 4; XXIII, 12-14; XXXIII, 6-9; LXXV, 36-38).

Els quatre àngels són: Gabriel, el missatger de Déu; Miquel, el guardià de la naturalesa; Israfil, el company del judici final, i Izrail, l’àngel de la mort. Existeix la creença en dos àngels de la guarda que envolten l’home i prenen nota dels seus actes; al final de les oracions se’ls saluda.

Els àngels que viuen al cel s’encarreguen de lloar Déu, mentre que els de l’infern es vengen dels homes. L’Alcorà esmenta també uns esperits, anomenats djinns (genis), que són ambigus, raó per la qual la pietat popular acostuma a protegir-se’n amb amulets i talismans.

ELS LLIBRES

Per a la religió musulmana, els llibres revelats són més importants que els profetes i representen el punt culminant de les intervencions divines salvadores. La teoria musulmana de la revelació ha rebutjat insistentment qualsevol intent d’actualització. Així, els profetes adopten una actitud passiva i es limiten a transcriure fidelment o a repetir el text preexistent procedent de les altures. La revelació és un dictat.  Per als musulmans només l’Alcorà ofereix una versió fiable, un text no manipulat i segur. Jueus i cristians van rebre la revelació, però la van tergiversar i amagar de diverses maneres. L’Alcorà ho conté tot i té un caràcter increat (LXXXV, 21-22).

ELS PROFETES

El musulmà creu també en els profetes. En distingeix el nabi o profeta enviat per Déu del rasul, el profeta inspirat que té la missió de lliurar als homes un missatge de Déu, un llibre sagrat. Amb tot, únicament en Mahoma es compleix i acaba la profecia, ja que únicament ell ha estat enviat a la humanitat.

L’ÚLTIM DIA

La religió musulmana es basa en l’afirmació de l’últim dia, el dia del judici o de la resurrecció. El musulmà creu que la vida és una prova i que la recompensa, ja sigui premi o càstig, comença immediatament després de la mort, sense haver d’esperar necessàriament fins al dia del judici.

En l’Alcorà es descriuen a bastament les convulsions de la fi del món, la resurrecció dels cossos, el judici amb la balança per pesar els actes de cadascú, els llibres que s’obriran, el veredicte i, finalment, el paradís per a uns i l’infern per a d’altres; gràcies a la intercessió de Mahoma, aquest infern no és etern.

La descripció del paradís està ple de béns materials i sensacions de benestar. Tot i que la majoria de musulmans s’ho prenen al peu de la lletra, el millor del paradís serà la sensació de felicitat en sentir-se acceptat per Deú, encara que mai no se’l vegi cara a cara.

A l’infern (jahannan) el foc domina les set plantes que el formen i està situat al voltant d’un cràter que se salva pel pont de les ànimes en el judici, a manera del tall d’una espasa.

Les accions constituiran el factor decisiu en el moment del judici, i entre les obres més excelses que pot dur a terme l’home figura la guerra santa, fins al punt que si algú mor en el decurs de la lluita s’evita el ma tràngol del judici. Altres accions lloables són donar almoina als pobres i, en general, l’observança dels cinc pilars de l’islamisme o oracions rituals.

Carla Riembau

Remuntar-se en la història

A l’hora de referir-nos al món àrab, els mitjans de comunicació i la societat Occidental en general confonem els termes i associem de manera incorrecte els àrabs amb els musulmans i l’islam amb l’islamisme. Aquesta barreja de conceptes si es fruit de la ignorància és fàcil de solucionar, tanmateix, a vegades, l’associació àrab-musulmà-islamista-fonamentalista-integrista respon a l’estratègia perversa de presentar Orient com el gran dimoni del món. Samuel Huntigntton al Xoc de Civilitzacions optà per aquesta idea i també fou l’escollida per Bush després dels atemptats de l’11 de setembre en què va parlar de combatre el mal i el terror aberrant. Els partidaris d’aquesta opció són apocalíptics, divideixen el món en civilitzacions, estigmatitzen les cultures, col·loquen en un mateix sac religió i estat, parlen de l’odi com el pal de paller de la condició humana i fent ús d’aquesta retòrica obvien les veus que defensen que més enllà de construir un poder militar destinat a fer front a les possibles amenaces, cal atacar les injustícies que les alimenten.

 Durant la xerrada d’aquest passat dimarts sobre l’Islam, Miquel Simón Pujol, expert en cultura i religió islàmica a la universitat Camilo José Cela de Madrid, va corregir alguns dels conceptes que s’utilitzen diàriament als mitjans de comunicació i va fer palès com el qualificatiu “moro” que actualment s’utilitza a Europa prové ja del segle XII, si bé, en realitat, només s’hauria d’usar per designar aquells habitants que viuen a la zona de Mauritània.

 Remuntar-se en la història és divertit perquè serveix per comprendre com darrera de cada esdeveniment hi ha tot una història d’estratègies, de maniobres polítiques, d’ambicions i de conceptes pervertits que són útils per entendre com al final, siguin persones del XII  o ciutadans del segle XXI, tots estem tallats una mica pel mateix patró.

 Els musulmans van entrar a la Península Ibèrica al segle VIII i en el marc de la batalla de Guadalete van derrotar els visigots establerts en aquest territori des del segle IV. Tanmateix, al 732 els francs van derrotar els musulmans a la zona de Poutiers i es van veure obligats a baixar cap al sud. Malgrat la victòria, els musulmans feren incursions de saqueig amb la voluntat de recuperar el territori perdut i finalment, al segle IX, Catalunya quedà dividida en dues parts: la Catalunya vella, dominada pels Francs, i la Catalunya nova, de domini musulmà.

 En l’apartat La imatge del musulmà i la seva utilització a Catalunya del llibre En els orígens de Catalunya, l’historiador Michel Zimmermann anomena els diferents termes en què foren designats els musulmans entre els segles IX i XII. Així, explica com l’església adoptà el terme “infidels” per a diferenciar-los dels fidels, més endavant s’optà pel terme “pagani” que tenia la pretensió de posar en relleu les mal bastats comeses per aquests abans de l’ocupació franca, el terme “Sarraïns” era utilitzat en les cròniques carolíngies per fer palesa la por envers els  musulmans després del saqueig d’ d’Al-Mansur al 985 a Barcelona i finalment, “Moros” fou el mot emprat per ridiculitzar els musulmans foragitats finalment de la Catalunya nova.

 Tanmateix, si remuntar-se més de deu segles és divertit, sentir a parlotejar d’islamisme, de fonamentalisme, de radicals, de moros, d’integrisme, de guerra contra l’eix del mal, d’amenaça i de seguretat ja no fa tanta gràcia, al contrari: sentir aquests discursos en boca de segons qui, provoca una mena de calfred que recorre tota l’espinada.

 En els orígens de Catalunya: la imatge del musulmà i la seva utilització a Catalunya entre els segles IX i XII

 La documentació respecte l’etapa històrica de la reconquesta cristiana perpetrada pels francs en el marc dels anys 714 i 716  a Catalunya és molt dispersa i per aquesta raó, el seu estudi suscita diferents interpretacions. Al text “la imatge del musulmà i la seva utilització a Catalunya del segle IX al XII” l’historiador alemany M.Zimmermann analitza la visió dels catalans respecte els musulmans vençuts, si bé assenyala que es tracta d’una imatge a cavall entre el valor estrictament documental i la significació ideològica fruit dels testimoniatges historiogràfics que consideren aquest episodi com el punt de partida de la identitat nacional catalana.

 Així, partint d’ambdós punts de vista, Zimmermann considera que la marginació dels musulmans fou producte de tres aspectes, per una banda, representaven la imatge de l’opressor vençut després de tres segles d’ocupació fruit de la debilitat visigòtica, en segon terme, eren el grup social minoritari i finalment, malgrat el rebuig, eren percebuts com el veí poderós que encara dominava els territoris de la Catalunya nova. Tanmateix, pel que fa a la consideració d’alliberament que en ocasions ha exalçat la historiografia, l’historiador remarca que el terme “alliberament” no és mencionat fins el primer terç del segle XI i que en cap cas és present en els documents del segle IX que tampoc citen als alliberadors francs ni els antics visigots. En aquest sentit, per a Zimmermann, la omissió de la victòria en els documents de l’època respon al fet que en realitat, la percepció del poble no fou la recuperació de l’orgull del passat gòtic  sinó la possibilitat de refer un territori erm i assolat per l’abandó.

L’historiador Alemany analitza la visió dels catalans respecte els musulmans vençuts, si bé assenyala que es tracta d’una imatge a cavall entre el valor estrictament documental i la significació ideològica fruit dels testimoniatges historiogràfics que consideren aquest episodi com el punt de partida de la identitat nacional catalana.

 Per corroborar aquest plantejament, l’historiador es serveix dels actes de consagracions d’esglésies molt recurrents en aquest període per incidir en el fet que alhora de denominar els musulmans, l’església adoptava el terme generalista “infidels” amb la pretensió d’incloure en aquesta classificació a tots aquells que havien contribuït a la destrucció d’esglésies i a la devastació d’abadies i altres llocs de culte. Amb tot, el clergat no es va preocupar per denunciar els culpables i en cap cas, l’adopció d’aquest mot eludia a una categoria social clara. Així mateix, si per a l’església els infidels representaven únicament els no-fidels, fins a la fi del període franc, en ocasions també es féu ús del terme “pagani” que amb una vinculació directe al sentit d’infidels, pretenia evidenciar els desastres promoguts pels musulmans abans de l’ocupació franca i a partir d’aquest fet, subratllar la necessitat de reconstrucció. En tots dos casos doncs, parlem d’un terme que si bé va associat a la destrucció no individualitza ni estigmatitza a un col·lectiu en concret, el mateix que passa amb el terme “sarraïns” que en les cròniques carolíngies era usat per assenyalar el poder polític musulmà a la major part de la península Ibèrica i que amb la conquesta franca de Barcelona al 801 fou útil per fer palesa la por a les incursions d’uns veïns amenaçadors que no acceptaven la derrota i que juntament amb l’imperi Bizantí, també tenien l’ aspiració de dominar la Mediterrània.

 No en va, l’ús d’aquesta terminologia imprecisa  i gairebé intemporal pot ser producte d’una segona interpretació, és a dir, si bé és cert que el silenci de la victòria és present en els documents de l’època, potser, més enllà de la manca d’establiment d’un grup social clar, el silenci retrata el rebuig envers l’ocupació franca, en tant que com els musulmans, també representaven la submissió a un poder estranger i per tant, ignorar els sarraïns i els francs significava un acte de rebel·lió envers ambdues dominacions i alhora, promovia la possibilitat de preservar un espai a la sobirania gòtica.

 El silenci de la dominació però, va arribar a la seva fi després d’un període de bones relacions entre el califat de Còrdova i els comtats catalans que va concloure amb la irrupció brutal i destructiva dels musulmans liderats per Al-mansur a la ciutat de Barcelona, un episodi que va servir per posar en relleu com en situacions de perill no podien comptar amb la protecció franca, premissa que serví a Borell II per plantejar-se noves aliances i assolir després de la mort del darrer descendent de Carlemany, el trencament dels lligams jurídics entre la monarquia de França i els comtats catalans a l’any 988.

 I si fins a l’assalt de Barcelona els infidels i profans musulmans no eren catalogat dins d’una categoria concreta ni es trobaven localitzats en un lloc específic, a partir d’aquest moment, el perill musulmà es percep d’una forma més clara i els catalans deixen de ser supervivents en una terra erma per combatre els musulmans, ara sí, convertits en un enemic clar i localitzat a la zona d’Hispània, fet que serveix per accentuar la oposició entre “Hispània” i “christianitas”.

Paral·lelament, d’altres musulmans captius de guerra després de l’embat franc foren convertits en esclaus i passaren a formar part del bé patrimonial d’algunes famílies sense necessitat de la seva reconversió al cristianisme, fet paradoxal si tenim en compte que els senyors s’esforçaren a fer atractiva la cerimònia del bateig. En aquest sentit, l’historiador Charles Verlinden exposa que l’esclau musulmà oferia una dura resistència a la reconversió forçada i que en cap cas la consagració del bateig l’alliberava de la seva supeditació a l’amo.

el terme “sarraïns”  era usat en les cròniques carolingies per assenyalar el poder polític musulmà a la major part de la península Ibèrica i  amb la conquesta franca de Barcelona al 801 fou útil per fer palesa la por a les incursions d’uns veïns amenaçadors que no acceptaven la derrota i que juntament amb l’imperi Bizantí, també tenien l’ aspiració de dominar la Mediterrània.

 En aquest context, el sarraí era l’altre per excel·lència i durant el segon terç del segle XII en el marc del regnat de Ramon Berenguer IV la política comtal va esdevenir clarament ofensiva envers els musulmans i es va estigmatitzar el col·lectiu a partir de la idea que representaven els enemics de Crist i de l’església. Així mateix, amb la presa de Tortosa (1148) i Lleida (1149) encara en poder musulmà i que va significar la conquesta de la Catalunya Nova, el nombre d’esclaus, que durant la primera meitat havia disminuït de forma considerable, va tornar a ascendir si bé, es produí també la integració dels musulmans lliures a la societat catalana.

 La presa de Tortosa i Lleida als musulmans fou el pretext per considerar que el temps del sarraïns s’havia acabat i a partir d’aquest moment, els cronistes carolingis faran ús del terme “moros” per caracteritzar els pirates musulmans i recordar l’estrall que van causar després del 800 al litoral de les illes mediterrànies i alhora, l’adopció del terme “el temps dels moros” serà útil per evidenciar la victòria contra aquests en la reconquesta de la Catalunya Nova.

 Anna Pujols

Zimmermann, Michel. En els orígens de Catalunya (Emancipació política i afirmació cultura). Edicions 62  (1989) La imatge dels musulmà i la seva utilització a Catalunya del segle IX al XII

El secret dolç d’un xarop de masses

The Coca-Cola Company actualment és la companyia més gran de begudes a nivell mundial, ofereix cinc-cents refrescos amb gas o sense gas. Per conèixer els seus orígens ens hem de remuntar a la serralada dels Andes. Allà es va començar a cultivar una planta anomenada Erythroxylon, més coneguda col·loquialment com la coca. És d’aquesta planta d’on s’extreu la cocaïna que produeix efectes psicoactius. La població indígena de Sud-Amèrica ha fet ús d’aquesta planta durant milers d’anys. Es mastegava la fulla com a recurs terapèutic per calmar la gana, per curar les malalties i també era un recurs per combatre el cansament ja que permetia aguantar els treballs físics esgotadors. Al marge d’aquests beneficis físics, pels Inques del Perú aquestes fulles tenien una importància ritual i religiosa. Al 1860, a Alemanya, un químic anomenat Albert Nemman, va aconseguir extreure de la fulla de coca peruana la cocaïna pura. Llavors es va descobrir que l’addicció provenia de la cocaïna. Anys posteriors a aquest descobriment Sigmund Freud va començar a analitzar els efectes que produïa la coca i després va ser utilitzada com a prescripció mèdica per alleugerar l’ansietat, la depressió i l’addicció a la morfina. Fins i tot, un amic de Freud, Ernst Fleisch, va començar a prendre cocaïna per tal de disminuir el mal que li provocava l’amputació del seu dit polze. A causa de l’addició, les dosis de consum cada cop eren més grans. Així que va esdevenir un dels primers casos de psicosis a causa de la cocaïna. Aquesta substància, a efectes medicinals de la fulla de coca, es va fer molt present en els contextos de guerra i depressió social. La segona meitat del segle XIX es va consumir majoritàriament a Europa degut a la seva relació colonial amb Sud-Amèrica, més tard s’expandiria també cap als Estats Units.

Al 1863 el químic i empresari Angelo Mariani va inventar el “Vin Mariani”. Imminentment va patentar la fórmula que es basava en l’extracte de la fulla de coca dissolta en vi. Aquesta esdevingué la beguda més popular d’Europa perquè curava dolències, dispèpsia i altres dolències comunes. Anys més tard, al 1876, un quàquer de Philadelphia va llançar al mercat el seu Hires Root Beer, una barreja d’arrels silvestres. Tot això es produí en un context de guerres d’independència i colonitzacions.

John Stith Pemberton, un farmacèutic d’Atlanta, fou l’inventor de la coca-cola. Tot i tenir nacionalitat nord-americana, va néixer el 8 de Juliol de 1831 a Knoxville (Geòrgia). Amb tan sols disset anys ja estudiava Medicina Botànica. Anys més tard venia diferents productes medicinals patentats. Entre ells es trobaven el “Gran Vigorizante del Dr. Sandorf” o “Eureka Oil”. Com a inventor, empresari, químic i farmacèutic, tenia accés directe al món de les drogues com la cocaïna importada del Perú, la morfina y la marihuana. Tot i això, no seria fins al 1880 quan Pemberton va registrar oficialment un vi de coca molt estimulant i que estava inspirat en l’invent d’Angelo Mariani. Posteriorment fundaria la Pemberton Chemical Company. De fet John Pemberton va lluitar a favor dels confederats a la guerra, allà sembla ser que es va fer addicte a la morfina i la cocaïna a causa de les ferides. Per aquest motiu al principi la seva beguda tenia un suc alcohòlic que va descriure com “vi francès de coca, tònic ideal” i, es va esforçar per barrejar-ho amb cocaïna. Al 1886 a la ciutat d’Atlanta, l’alcohol estava en plena efervescència i era habitual veure borratxos a tot arreu. La industrialització del país i els canvis vertiginosos de l’economia i els estils de vida van provocar molts trastorns socials. Per aquesta raó van sorgir un munt d’invents per alleugerir els símptomes de la modernitat nord-americana. Entre d’altres va aparèixer l’entrada en vigor de la llei seca, així que va començar a indagar com fer aquell xarop però sense alcohol i sense perdre el seu sabor. Va ser arrel d’aquests problemes socials, quan el doctor Pemberton, se li va ocórrer elaborar una beguda no alcohòlica amb extracte de coca, i que a més fos medicinal. Per elaborar-la necessitava importar la planta del Perú. Així doncs, quan va inventar el famós xarop ja tenia 54 anys. Al marge d’aquesta elaboració, alguns biògrafs creuen que aquest xarop fou barrejat accidentalment amb aigua carbonatada en lloc de fer-ho amb aigua pura. Es creu que va ser llavors quan es va crear la barreja efervescent.

Definitivament el 8 de maig del 1886, la Farmàcia Jacobs d’Atlanta, va vendre el primer got de Coca-Cola. La famosa barreja es va començar a vendre a la ciutat d’Atlanta amb molt èxit. Es promocionava com “un tònic efectiu per el cervell i els nervis” i estava composta per la famosa fulla de coca, nou de cola, cafeïna, essències i diferents olis. Cada got valia cinc centaus i es venia com una medicina que alleugeria el mal de cap i les nàusees. Posteriorment es va vendre com un remei que calmava la set, però aviat es van adonar que simplement era una beguda amb bon gust.

Frank Robinson va ser qui li va posar el nom de Coca-Cola, i amb la seva cal·ligrafia va dissenyar el logotip que encara a dia d’avui es conserva. Quan la beguda es va fer famosa al 1886, van oferir al seu creador John Pemberton vendre-la per Estats Units. Un any més tard, Asa Griggs Candler va comprar la fórmula secreta a l’inventor per uns 2.300 dòlars i seguidament va patentar la fórmula (Pemberton mai va registrar la marca). Cinc anys més tard va fundar la societat amb la qual es va fer multimilionari. Arrel d’aquí, es van obrir diferents envasadores a Nord-Amèrica. Llavors al 1916, Griggs va decidir abandonar la direcció de l’empresa i exercir com alcalde d’Atlanta. Un any més tard va entregar la major part de les seves accions als seus fills i aquests només les van tenir durant dos anys ja que les van vendre al 1919 per 25 milions de dòlars al consorci de bancs Woodruff Syndicate, encapçalat en aquell moment per Ernest Woodruff.

 A banda de l’origen de la fórmula del refresc i la constitució de la institució, la marca també és coneguda per la seva publicitat emblemàtica. El primer anunci publicitari es va realitzar al rotatiu Atlanta Journal el 27 de maig de 1886. L’eslògan de la marca era “Deliciosa, Refrescant, Estimulant i Vigoritzant”. Als anys 30 del segle XX, tenia uns quants criteris bàsics per a la correcta utilització de la mara en termes publicitaris. Per exemple era indispensable no separar mai el nom de la marca Coca-Cola en dos línies; la frase “marca registrada” sempre apareixerà en el traç de rúbrica de la primera C, encara que fos il·legible; la marca mai ha d’esborrar-se per tal de que sempre sigui llegible; les pintures al oli o les fotografies d’anuncis amb noies en color són preferibles que mostrin a una noia morena abans que a una rossa; mai es mostrarà ni s’inssinuarà que Coca-Cola pot ser beguda per nens de curta edat. Posteriorment va ser molt innovadora al posar publicitat en els mitjans de transport. A la dècada dels trenta, la companyia d’aviació Delta Airlines va ser la primera en servir el refresc als seus clients en ple vol. Els seus avions Fokker portaven a les ales el logotip de Coca-Cola. Actualment els seus anuncis sempre son coneguts per la polèmica que generen. Es caracteritzen per incloure una música de moda i amb ritmes que donen peu al ball; un missatge profund ja que són autèntics transmissors de valors; o simplement per la seva duració perllongada. Aquests són alguns dels spots de Coca-Cola més coneguts:

  • 1960: “La pausa que refresca”
  • 1975: “La chispa de la vida”
  • 1988: “Es sentir de verdad”
  • 1993: “Siempre Coca Cola”
  • 2001: “Para todos”
  • 2002: “Despedido”
  • 2004: “Del Pita Pita Del”
  • 2006: “Estamos juntos” (Mundial de Fútbol 2006)
  • 2006: “Insultos”
  • 2007: “Generación de los 80”
  • 2007: “La fábrica de la felicidad”
  • 2007: “Lola”
  • 2008: “Estrellas fugaces”
  • 2009: “Hoy quiero” (versión latinoamericana de “Lola”)
  • 2010: “Destapa la felicidad”
  • 2011: “Hay razones para creer en un mundo mejor”

Coca-cola també té un altre tradició de publicitat molt típica, es tracta del Pare Noel. La seva imatge va molt lligada a la marca. Santa Claus tal i com se’l coneix als països nòrdics fou creat per Haddom Sundblom. Aquest suec ha estat l’il·lustrador de la marca durant molts anys i paradoxalment no li agradava el gust d’aquesta beguda. Ens situem l’any 1931 quan Sundblom va presentar a un personatge eternament jovial, carregat d’anys, barbut i grassonet vestit amb els colors de la marca. Els colors vermell i blanc van substituir els verds, blaus, negres i grocs amb els quals havia estat presentat fins aquesta data; el cinturó i les botes negres acabarien donant-li l’aspecte de bondat i simpatia que avui manté. Fins i tot podríem dir que l’actual Pare Noel, tal i com el concebem actualment, es una imatge creada per Coca-Cola. Generalment apareix com un realitzador de somnis el dia de Nadal, després d’haver realitzat una llarga jornada es recompensa prenent la seva Coca-Cola.

John Pemberton no va gaudir gaire del seu invent, el va descobrir amb 54 anys i als 57 anys va morir.  Els diaris el van anomenar “el més àntic farmacèutic d’Atlanta i un dels seus ciutadans més reconeguts”. Actualment Coca-Cola aposta pel dinamisme i la pro activitat de la Companyia. Això es reflecteix en la generació continua de nous continguts, propostes, productes, accions i en la cerca de nous sabors que s’adaptin als gustos de tothom.

 

Bibliografia:

http://www.cocacola.es/

http://www.tangaworld.com/es/cocacola/historia/indexhistoria.htm

http://www.rebelion.org/docs/10924.pdf (llibre: La historia negra de las aguas negras de Gustavo Castro Soto)

Verònica Herrera

SOS MEDITERRANI!

UN MAR CONTAMINAT

Als anys setanta, el Mar Mediterrani va aparèixer a tots els titulars com a l’àrea d’aigua salada més contaminada del món. Molts científics van predir que cap a l’any 2000 esdevindria un ecosistema sense vida. No ha estat així, però és fàcil endevinar la preocupació dels científics.

El Mediterrani és un mar petit encerclat de terra gairebé per tots costats. La seva única sortida a l’Oceà Atlàntic és a través de l’estret de Gibraltar, que té menys de 20 km d’ample. En conseqüència, la barreja d’aigües entre l’Atlàntic i el Mediterrani és molt limitada. Qualsevol deixalla o residu que s’hi aboqui tendeix a estar-s’hi per molt temps; per tant, la pol•lució creix molt més ràpidament que en altres mars.

No apte per banyar-s’hi

A mitjans dels setanta, uns 400 milions de tones de deixalles eren bombejats al mar cada any. La major part de les aigües residuals de cent vint ciutats costaneres desembocava directament al mar, sense haver rebut cap mena de tractament. Per això no ens hem de sorprendre que, a finals d’aquesta dècada, una quarta part de les platges del Mediterrani no es consideressin aptes per al bany a causa dels perills que comportaven, per a la salut humana, les aigües residuals sense tractar.

No apte per menjar

Altres formes de contaminació van crear efectes encara més preocupants per a la vida marina. Els productes residuals de la indústria i les polvoritzacions químiques de l’agricultura van a parar als rius i acaben al mar. Es va descobrir que les tonyines pescades al Mediterrani contenien el triple de mercuri que les tonyines de l’Atlàntic. Al voltant del 90 per cent del marisc comestible extret en algunes àrees també s’havia de rebutjar perquè contenia nivells tòxics de pesticides.

En publicar-se aquesta informació hi va haver una preocupació generalitzada ja que moltes persones que vivien a l’entorn del Mediterrani obtenien els seus mitjans de vida del mar. Els pescadors no van ser els únics a enfrontar-se a un futur no gaire agradable. Alguns països es refien dels ingressos del turisme per mantenir la seva economia nacional. Però, si el mar esdevingués un medi ambient immund i sense vida, qui voldria anar-hi de vacances?

Un pla d’acció

El 1975, les Nacions Unides van acordar que es trobessin els representants de 17 països mediterranis per discutir la situació. Com a resultat d’aquesta reunió es va crear el Pla d’Acció al Mediterrani (MAP). Tot i que se’l va anomenar pla, en realitat és una organització; la seva finalitat és evitar la pol•lució, lluitar-hi en contra i protegir el medi ambient marí.

El MAP va ser un pas important i en la direcció adequada; va ser la primera organització que va aplegar països de diferent situació política, religiosa i econòmica per treballar en la protecció del medi ambient i va aconseguir autèntics resultats. El 1976, els països membres van estar d’acord en aturar l’abocament de deixalles al mar. El 1980, el MAP va acordar mesures per limitar la quantitat de pol•lució procedent de la terra, i el 1982, es va arribar a l’acord d’establir zones protegides per a les espècies en perill.

La gran aportació del MAP és el treball conjunt dels països que envolten el Mediterrani en benefici d’un futur millor. La contaminació massiva es va frenar i el mar es troba molt més net del que hauria estat sense el Pla d’Acció al Mediterrani, però encara queda molt per fer.

DE FÀBRIQUES I GRANGES AL MAR

Les aigües residuals són un dels problemes de pol•lució més fàcils de resoldre. D’acord amb el MAP, es van construir moltes plantes depuradores d’aigües residuals que tenen un efecte immediat sobre el medi ambient.

És molt més difícil d’evitar la pol•lució resultant de la indústria i de l’agricultura. El Mediterrani rep residus de milers de fàbriques i granges pròximes a les seves ribes o instal•lades terra endins. Cada any les deixalles que són conduïdes cap al mar arrosseguen centenars de milers de tones de contaminants químics procedents de l’agricultura i de la indústria; moltes d’aquestes substàncies químiques són mortalment verinoses i totes perjudiquen l’ ecosistema marí.

Alguns dels productes químics més perillosos són els PCB que s’utilitzen en la fabricació de plàstics i equips elèctrics. Les grans quantitats de maquinària vella llençada al mar fan que s’escampin lentament per l’aigua. Per estudiar l’efecte de la pol•lució originada pels PCB, el MAP va decidir controlar un organisme. Els PCB es concentren al teixit de certs animals, especialment els mol•luscs, per això es va triar el musclo del Mediterrani com a espècie indicadora. En alguns llocs, aquests musclos contenen ara tres-centes mil vegades més PCB que l’aigua de mar que els envolta. Però aquesta quantitat encara no és suficient per amenaçar el musclo. De totes maneres, a llarg termini, tant la vida marina com la humana resultaran seriosament afectades si no es comença un procés de descontaminació del mar.

A diferència de la indústria, l’agricultura aboca molt pocs productes contaminants deliberadament. Els pagesos voldrien que els seus fertilitzants i pesticides es quedessin a la terra on els polvoritzen, però la pluja n’arrossega grans quantitats cap als rius i per tant, arriben al mar. Alguns dels components dels pesticides químics són mortals en quantitats molt petites. Cada any entren al Mediterrani unes 90 tones d’aquestes substàncies, però, alguns metalls i el PCB, poden acumular-se als teixits de certs animals marins.

Una amenaça molt més immediata prové dels nitrats i fosfats dels fertilitzants, que proporcionen nutrients perquè creixin les collites. Quan arriben al mar, alimenten les algues microscòpiques que suren a la superfície. Prop de la desembocadura dels rius s’acumulen aquests nutrients i es produeix l’eutrofització. Les algues creixen i es multipliquen més de pressa del que és normal fins que la superfície del mar queda coberta per una espessa estora flotant d’algues. Quan els nutrients s’han esgotat, les algues moren i es descomponen. El procés de descomposició treu oxigen a l’aigua i, sense oxigen, la resta de vida marina s’ofega. La floració de les algues es pot produir per causes naturals, en aquest cas la vida marina es recupera ràpidament. Si la causa és la pol•lució, els efectes poden ser molt més seriosos.

La solució definitiva?

El 2005, en la reunió mediambiental “Horitzó 2020” de la Unió Europea es va acordar que s’ha de netejar el Mediterrani abans de l’any 2020. L’objectiu d’eliminar la pol•lució d’aquest mar va ser un compromís dels mandataris de la Cimera Euromediterrània de Caps d’Estat i Govern celebrada un mes abans.

Així doncs, sembla que si cada país hi posa de la seva part, la qualitat del Mediterrani millorarà. Això sí, s’ha perdut molta de la flora i la fauna autòctones i s’han posat diferents espècies en perill d’extinció.

Carla Riembau