Turisme 2.0 amb José Antonio Donaire

Demà 8 de maig, el conferenciant serà José Antonio Donaire, geògraf i historiador. Es considera amant de la política i apassionat pel 2.0. Actualment, és professor titular de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona i director de l’INSETUR(Institut Superior d’Estudis Turístics).

La conferència tractarà els temes que millor domina el nostre expert convidat, el turisme i el 2.0. Un concepte que apareix arran de la creixent utilització de les TIC. El turisme 2.0 planteja una nova concepció del turisme permetent una relació més directa entre els agents implicats d’una destinació. Tanmateix, ofereix una primera aproximació a la destinació que amb els diferents aparells mòbil, portàtil, ipad,… podem elaborar la nostra ruta amb serveis inclosos i intercanviar fotos, opinions amb altres turistes que en facin ús. Un concepte que ha fet endinsar a moltes persones en el terreny del turisme.

Turisme i TIC uns conceptes en creixement en mans d’un expert.

Blog del conferenciant: http://don-aire.blogspot.com.es/

Sònia Sala

“El debat independentista és una realitat que no es pot obviar.”

Lluís Maria de Puig és polític i historiador català. Va ser membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa pel grup Socialista i president de la Comissió de Cultura, Ciència i Educació. Ha publicat les biografies de Carles Rahola i Josep Tarradellas. La seva trajectòria política ha passat per Brussel·les i Estrasburg.

 

Creu que Europa té un greu problema d’identitat comparat amb els Estats Units?

Els Estats Units és molt diferent. A Europa, la identitat dels estats és molt forta, és molt fort ser alemany, francès, espanyol, italià i queda desdibuixat l’element nacional europeu. La Unió Europea ha estat un gran èxit que ha marcat la història per sempre més. Quan es va crear sortíem d’una guerra entre europeus, és la historia d’un gran èxit. El que no hi ha és l’afecció sentimental respecte a l’idea de ser europeu. A tothom li agrada ser europeu, pel que ha estat Europa, però no sentim una afecció al que és l’estat europeu, i és un dèficit.

Qui governa Europa no té poder?

Sí, té el poder que li atorga la Constitució Europea. El president triat té un paper que sembla que no existeixi. Merkel i Sarkozy volen algú que faci el que ells diuen. El president és diferent al d’un estat. Aquí el que diu ell és d’obligat compliment, els estats han d’obeir les seves ordres. Quan parlo que la Europa política no s’ha fet és que els engranatges no han funcionat. Hi ha tres instàncies que legislen i quan va malament només hi ha la senyora Merkel i en Sarkozy que ho arreglen. Per això, fa falta la Europa comunitària. I no sabem si algun dia estimarem l’idea d’Europa. És un fet emocional i patriòtic que ara no hi és.

Se suposa que som a Europa pels interessos econòmics i no hi ha cap més lloc amb les aliances que hi ha Europa?

No hi ha res comparable a la Unió Europea. Es va fer sobretot per necessitat econòmica. Necessitem un estat fort i l’estat fort és Europa que ara està amb hores baixes però necessitem una Europa forta. Fa 50 anys, Europa era una potència. Avui tenim un 6% del PIB. Però si parlem de Catalunya, els catalans no tenim altra cosa que la UE  per agafar-nos, per això em sembla intel·ligent que els independentistes mirin cap a Europa a fora fa un fred que pela. L’anima de Catalunya és Europa i Europa tampoc pot deixar de banda Catalunya pel que hem aportat en la història.

On és l’ànima d’Europa ara que Grècia està en immensa en una gran crisi?

Primer hauríem d’anar a buscar l’ànima del grecs. Els grecs han fet una cosa que si l’haguéssim fet nosaltres a saber què hagués passat. Grècia a més d’anar malament és un país petit subvencionat que han viscut amb funcionaris de l’Iran i enganyant amb els seus propis comptes a Europa. Els grecs en tenen per 20 anys per sortir del forat i encara no hauran pagat tots els deutes.

L’enfonsament de l’economia va lligat a un negoci com la construcció que ha fet un mal espantós. Espanya tenia superàvit, la reserva més important d’Europa i amb 8 mesos va caure tot. Va aparèixer el deute i es va pagar amb la reserva que tenien. Ara sabem el que costa anar pagant el deute.

Amb la marxa dels 10.000 catalans a Brussel·les, quina percepció es tenia des d’Europa?

És un cas conegut a Brussel·les perquè hi ha hagut molts moviments de marxes. La marxa de la llibertat també hi va anar. Primer constates que el moviment catalanista és molt fort i que als catalans els interessa això i saben també que hi ha un grup més radical. Com hi ha alguns eurodiputats que són independentistes, i en alguns els hi agrada i a d’altres gens.

A Europa, també s’hi afegeix el problema del reconeixement del català…

El català és també un problema. El govern espanyol va aconseguir que s’introduís el català i el basc i fossin llengües de treball a la Unió Europea i després al parlament gràcies a Vidal Quadras, vicepresident del parlament europeu. Tot i així, al parlament sols hi poden arribar els escrits, només es pot parlar en català en moments excepcionals i demanant permís. No es pot fer el discurs en català.

Quins arguments fan servir?

Que els traductors no poden tenir més de 50 llengües. Donen tots els arguments dissuasoris. Hi ha diputats de països que tenen més d’una llengua petita. Hi ha uns 15 països a Europa amb problemes de llengua.

En relació a la qüestió d’independència i les possibilitats de prosperar, creus que l’estatut hauria tingut els mateixos problemes a la Unió Europa si no ho hagués fet abans el tribunal constitucional?

A Europa ningú es va exclamar. Només s’hagués pogut dir alguna cosa al respecte de la separació d’estats. Després del que ha passat s’hauria de reformar la constitució espanyola i amb la sentència del tribunal mai podrem tenir l’estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. S’ha de canviar la constitució. Llavors podríem tenir un grau major de sobirania. Tampoc veig que hi hagi d’haver un canvi constitucional favorable a les tesis de Catalunya. Però dóna una idea d’on podríem arribar que és a un cert grau de sobirania més gran que l’actual que podríem acceptar amb una Europa federal on Catalunya tindria totes les competències. Ara això és incert.

Llavors amb les enquestes fetes des del sector independentista i que van ser per aquesta banda força optimista, el govern actual s’hi oposaria fortament?

Ara hi ha una negativa bàsica a l’estat espanyol que crearia problemes interns molt forts. Però sempre es pot anar fent camí. En la transició ningú parlava d’independència, ara tothom. L’independentisme antigament era minoritari, fins fa pràcticament 20 o 30 anys no era així. Cada vegada es té més clar i es defensa més, hi hem de pensar. Aquest debat és una realitat que no es pot obviar.

Sònia Sala

A recer d’una frontera

Els que ens agrada l’excursionisme sovint travessem la frontera francesa i si no fos pel telèfon mòbil que ens avisa que a partir d’aquell moment les trucades seran el doble de cares si volem parlar amb el principat ni ens n’adonaríem. No obstant això, si bé les diferències geogràfiques són molt imprecises i sovint les fites estan col·locades als marges de camins i carreteres sense que ningú en faci gaire cabal, és evident que la percepció de nació a ambdues bandes de la frontera és completament diferent.

 Sempre m’ha sorprès travessar el pont que va de Puigcerdà a Bourg-Madame i que sigui tan difícil fer-se entendre en català i visitar Cotlliure i que una de les poques coses que relaciona ambdós territoris siguin les anxoves de l’escala. Com sempre hi ha excepcions i és cert que hi ha molts col·lectius que lluiten per la unitat nacional fent front a la frontera de 1659 i que reivindiquen una història comuna si bé, són molts més els que han fet de França el seu estat i la seva nació.

 Manuel Castell parla de diferents tipus d’identitat i fa especial incidència amb la identitat legitimadora i la de resistència. Laprimera és introduïda per les institucions dominants de la societat amb la finalitat que la gent del territori s’identifiqui amb l’estat i la de resistència, és aquella generada per col·lectius humans que  senten que estan en una posició inferior respecte dels altres territoris del mateix estat.

 Per mirar de treure l’entrellat de tot plegat, un dia van recomanar-me la lectura del llibre Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França, que explica molt bé la constitució d’ambdós tipus d’identitats en el cas d’Espanya i França i que posa en relleu les particularitats de la zona fronterera.

 La formació dels dos estats

 Al 1868 en el marc del tractat de Baiona tingué lloc la delimitació definitiva entre Espanya i França. A partir d’aleshores la construcció d’ambdós estats i la formació de les nacions va emprendre camins diferents. Així, mentre França es consolidava des del centre, Espanya es va començar a desintegrar des de la perifèria.

 A partir de la denominada Gloriosa Revolució de 1868 que va posar fi al regnat d’Isabel II i la consegüent aprovació de la constitució de 1869 que de caràcter democràtica i monàrquica va deixar descontents tan a carlins com a conservadors i republicans, Espanya va viure un dels períodes més agitats de la seva història contemporània. Tot plegat, més la proclamació de la República Federal al 1873, la tercera guerra carlina en contra del nou sistema i el cop d’estat dirigit pel general Pavia al 1874 que va restablir la monarquia borbònica encapçalada per Alfons XII va donar origen a les primeres aspiracions autonomistes del nacionalisme català i basc.  Per la seva banda, l’estat francès, en canvi, tot i la caiguda de la Comuna de París al 1871 i la posterior inestabilitat governamental, durant aquests anys va portar a terme una política eficaç i coherent en relació a la construcció de la nació. Es va crear una notable xarxa de carreteres i alhora, es va dotar de noves lleis el servei militar i  l’escola primària obligatòria amb la finalitat de propiciar l’assimilació tecnològica i cultural de la ciutadania.

 Totes dues històries nacionals es feren evidents a la Cerdanya si bé, després de la delimitació política de 1868 , el Rosselló va continuar essent una zona rural i subdesenvolupada respecte tant de França com de Catalunya, més industrialitzada que una bona part dels territoris espanyols. No en va, la construcció de carreteres a la Cerdanya francesa contrasta amb la deixadesa de Carles III a Espanya fins al punt que entre els anys 1920 i 1930 la zona francesa disposava de 140km de carreteres pavimentades en detriment de  la banda espanyola que només en tenia 78. En aquest sentit, fins el 1914 en què el govern espanyol va acabar la carretera pública que unia Ripoll amb Puigcerdà, la burgesia catalana que ja a finals de la dècada dels 70 del segle XIX havia fet de la Cerdanya la seva segona residència, utilitzava les carreteres franceses i des de Perpinyà s’enfilaven per la Vall de la Tet. En relació a aquest desajust, Valentí Almirall, des del diari Català posa en relleu la manca de serveis de Puigcerdà respecte els municipis veïns francesos i Arthur Young, un viatger anglès, contrasta les carreteres naturals i miserables de Catalunya amb les nobles calçades franceses, símbol de la cultura i el progrés.

 La construcció de la identitat nacional

 Tanmateix, si bé és cert que la revolució en el transport i les comunicacions són una fita important en el procés d’integració i assimilació nacional, més enllà dels èxits tecnològics, existeixen altres factors que feren possible la unitat nacional francesa. Així, tenint en compte que la presa de consciència de la identitat és fruit de la distinció entre el “nosaltres” i els “altres” per a la gent de la Cerdanya francesa l’assumpció de la nació fou motivada per la seva dependència política a les lleis de França que actuaven amb habilitat a l’hora de resoldre les seves necessitats i interessos locals. En aquest sentit doncs, els resultava més avantatjós ésser francesos que no pas espanyols. Per aquesta raó, les reivindicacions nacionals catalanes que durant aquest període van ressonar amb força arreu del principat tingueren poca presència en aquests territoris ja que fent ús de la mateixa lògica autoidentificar-se com a catalans només tenia sentit en oposició a l’estat espanyol que en cap cas, prenia partit en el seu dia a dia.

 En relació a aquest plantejament, durant els anys 70 del segle XX a recer d’altres moviments nacionalistes europeus, la Catalunya nord va presenciar el desenvolupament de les reivindicacions polítiques del nacionalisme català si bé, en el marc de les eleccions de l’Assemblea legislativa de 1986 les forces catalanistes van obtenir només el 2% dels vots a la Cerdanya francesa.

Així, tenint en compte que la presa de consciència de la identitat és fruit de la distinció entre el “nosaltres” i els “altres” per a la gent de la Cerdanya francesa l’assumpció de la nació fou motivada per la seva dependència política a les lleis de França que actuaven amb habilitat a l’hora de resoldre les seves necessitats i interessos locals. En aquest sentit doncs, els resultava més avantatjós ésser francesos que no pas espanyols.

 Així, si l’assumpció de la identitat francesa als territoris fronterers prové de la eficàcia resolutiva de les lleis de l’estat, fent incidència al nacionalisme català, la identitat catalana es forja a través de la llengua i la cultura. Per a comprendre l’abast d’aquest fet, cal remuntar-se a la primera meitat del XIX en què des del punt de vista gramatical el català va guanyar en rigorositat i va desmarcar-se notablement de la influència castellana. En el decurs d’aquests anys, a recer de l’impuls de la Renaixença literària la poesia patriòtica d’Aribau, les obres de Jacint Verdaguer, de Joan Maragall i la restauració dels jocs florals al 1859 foren claus per a l’impuls del catalanisme polític.

 Actualment, les diferències constitutives del fet nacional a la Cerdanya continuen essent molt marcades però, malgrat la divisió dels límits polítics, ambdues Cerdanyes no neguen l’existència d’un passat comú i fins i tot, asseguren que Puigcerdà és la vila que uneix tots dos territoris. Tanmateix, si per a la Cerdanya francesa la nació continua essent França – tot i la desconfiança envers el govern de París – per als habitants de l’altra Cerdanya, Catalunya és la seva nació i la llengua catalana la seva característica definitòria.

 En aquest sentit,  si per als catalans la llengua és el vehicle que uneix tots els territoris i que dóna forma a la idea de nació, als territoris francesos, el català i la cultura catalana en ocasions, han quedat reduïdes al folklore, de manera que, si bé és cert que la llengua i els vestits, per exemple, s’usen en contextos festius o literaris amb la voluntat de fer palesa l’existència d’un passat comú, en cap cas tenen la pretensió de reivindicar una unitat nacional amb el principat. Així mateix, tenint en compte que la identitat francesa es forja per mitjà dels recursos materials i les facilitats aportades pel govern de París, a la Cerdanya francesa el català s’ha convertit també en una eina de negoci purament instrumental que permet un intercanvi més fluid amb possible clientela de la banda catalana: restaurant, assegurances, escoles de conducció, etc.

 Actualitat

 És cert que la Cerdanya francesa va entrar al món modern molt abans que la Cerdanya espanyola, però amb els anys, aquestes diferències s’han anat diluint sobretot a partir de les darreres tres dècades del segle XX. Així, si durant tot el segle XIX i la primera part del XX ambdós territoris es dedicaven bàsicament a l’agricultura, a partir de la dècada de 1950, la banda francesa va perdre aquest caràcter eminentment rural en benefici del sector secundari i terciari  i tal fet va comportar la marginació dels pobles de muntanya i l’emigració de molts habitants que se’n anaven a treballar a ciutats més grans com Tolosa o Perpinyà. Per tot plegat, avui, queden molt pocs pagesos que encara treballin la terra en aquesta banda de la Cerdanya i molts es dediquen al turisme d’hivern i estiu, treballen a les instal·lacions experimentals d’energia solar i també hi viuen molts jubilats atrets per la qualitat de vida que ofereix aquesta zona.

 Per la seva banda, la Cerdanya catalana si bé també s’ha vist evocada al turisme, continua essent més rural i la força de les cooperatives lletres ha permès que molts pagesos puguin continuar vivint de les seves granges. No en va, la creació del túnel del Cadí al 1985 que va reduir significativament el temps del trajecte entre Barcelona i Puigcerdà i que en base d’aquest fet, el preu del sòl va incrementar-se ostensiblement en aquesta zona i la posterior creació del túnel de Pimorent al 1992 a la banda francesa que uneix Foix amb Puigcerdà, han convertit la vall en una àrea de repòs i lleure poblada de segones residències i serveis per aquests que sovint dificulten la bona relació entre el treball al camp, el turisme i el paisatge.

 Anna Pujols Grifè

Peter, Sahilis. Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França. Editorial  Eumo (1993)

http://www.llull.cat/rec_transfer/webt1/transfer01_foc01_cat.pdf (globalització i identitat: una perspectiva comparada, Manuel Castells).

Campanya “Us racional dels medicaments”. (IAS)

A continuació us oferim una mostra de les propostes finals que el nostre grup de comunicadores ha decidit presentar als alumnes de la Facultat d’Infermeria, amb motiu de la creació d’una campanya publicitària que reflexés la creixent preocupació per l’ús responsable dels medicaments (principalment en la població de la tercera edat).

Esperem que alguna de les nostres propostes sigui l’escollida, o bé, els serveixi d’inspiració per a una altra proposta.

Des de la Facultat de Lletres, Estigues al Dia us saluda!

PROPOSTA 1:

PROPOSTA 2:

PROPOSTA 3:

PROPOSTA 4:

Jenn Martínez

Independència de Catalunya: SI O NO?

El nacionalisme és un tema molt delicat a Espanya i a Catalunya, i encara ho és molt més el tema de la independència, ja que sol ser la causa de nombroses disputes. L’any 2011 el Govern de Catalunya va decidir preguntar als catalans quina és la seva opinió sobre la possible independència de Catalunya. Es va fer mitjançant una enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat i consistia en preguntar telefònicament a 2.500 catalans la seva intenció de vot a favor o en contra.

Segons l’enquesta el 42,9% d’aquestes 2.500 persones van afirmar que votarien a favor de la independència de Catalunya. Els partidaris de la separació d’Espanya van defensar la seva posició amb arguments com la voluntat d’autogestió, la incomprensió de la resta del territori nacional, o la percepció que la situació de Catalunya milloraria després de la seva independència. Per la seva banda, un 28,2% de la gent va dir que votaria en contra de la independència, i un 23.2%  que s’abstindria.

Com podem observar la majoria dels catalans està a favor de la independència de Catalunya i cal remarcar que sempre han intentat lluitar per defensar els seus drets com a nació. Els catalans tenen dret a parlar la seva llengua, a tenir la seva cultura i la seva economia. Per què doncs, Catalunya no podria considerar-se un país independent? S’ha de tenir en compte que apart d’Espanya, la Unió Europea també hauria d’estar d’acord amb aquest canvi, i això ja és més difícil d’aconseguir. En la situació actual, és molt dubtós que  Europa vulgui acceptar un país nou, sobretot un país que s’acabi de separar d’un altre.

Tatiana Bogveradze

Josep Maria de Puig: Serà més difícil convèncer els europeus que els espanyols

Europa i les expectatives de futur de Catalunya

El debat polític actual sobre Catalunya es centra en la sobirania i la independència a més de la crisi política que afecta internacionalment. Lluís Maria de Puig, considera aquest com un element històric contenciós i ha rememorat Pierre Vilar: “Catalunya és un estat modern no consolidat”. El catalanisme polític esdevé en el segle XIX i no va més enllà d’això. Serà en el segle XX quan es plantejarà l’autonomia ja que en realitat hi ha una majoria aclaparadora que la desitja. També es reconeix per primera vegada a la història que Espanya és plural, dislocant així les Corts de Cadis de 1812. En aquests moments el federalisme és la idea principal per Catalunya i altres regions d’Espanya, i així ho va reflectir la proclamació de la II República, tot i que tot això s’esvaeix amb la dictadura però, tanmateix es reprèn amb la fi d’aquesta.

Jospe Maria de Puig a parlat del terme independència referint-se a aquest com un fi pràcticament recent. Gairebé mai s’havia parlat durant el procés de transició i s’ha produït arran d’uns moviments organitzats per part de partits polítics que han realitzat consultes “¿Estaries d’acord en què Catalunya fos independent dins de la Unió Europea?”

Cal ser conscients i tenir en compte que tal i com estan les coses avui dia a Europa, la independència és inviable, i així ho reflecteix Kosovo que segueix ocupat militarment. Evidentment aquest procés no el vol ningú per Catalunya, però no significa que sigui impossible. Si ens remuntem a 1975, quan es va realitzar una gran conferència sobre la inhabilitat de les fronteres i la impossibilitat de moure-les per a construir nous estats, això va canviar. Des de 1975 fins els nostres dies, hi ha 15 estats més.

La Unió Europea esta institucionalitzada en dos blocs: la Unió Europea composta per 28 Estats i un Consell d’Europa constituït per 47 estats (només estan exclosos Bielorússia, Kosovo i el Vaticà). Aquestes dos organitzacions són molt importants pel funcionament d’Europa i dels estats. És important tenir present que en el dret de l’Estat no existeixen els drets col·lectius sinó més aviat individuals, per aquesta raó els drets de Catalunya no estan relatats enlloc perquè pertanyen a una minoria nacional que no contemplen els drets col·lectius. Si fos així, Catalunya sortiria beneficiada sobre tot en termes de llengua. Així doncs, els estats són els únics subjectes de drets, són els que manen.

La Unió Europea és una fusió d’estats, i entre ells s’han de coordinar. En el Consell Europeu és on es realitzen les cimeres, on per exemple es pot debatre sobre nous estats. Aquests debats són importants perquè la Unió Europea té la potestat de bloquejar tot un procés, inclús un únic estat en contra pot encallar una presa de decisió. Tot i que actualment es fa ús de la majoria reforçada (només els membres que voten això, estan obligats a seguir allò que decideixen).

La Unió Europea no vol nous estats, per damunt de tot vol evitar que neixin nous estats, d’altres estats. No obstant, sí està disposada a obrir nous Estats de països que encara no són europeus com ara Turquia o Hongria que estan a les portes. La negativa és molt senzilla, si és complicat governar 28 estats actuals, encara seria més complicat si el nombre s’anés multiplicant, i això al marge que la majoria d’estats de la Unió Europea farien costat a Espanya. De fet “Serà més difícil convèncer els europeus que als espanyols. Si ens governessin els europeus, Catalunya no tindria l’autonomia que té avui, perquè aquests no estan per la labor”.

Arran de tot això, hi ha alguns moviments que poden donar esperances de futur. El cas de Txèquia i Eslovàquia son clars canvis en què s’ha mogut el terreny. La desunió de l’estat de Txecoslovàquia va ser una separació amigable, on tot els veïns dels estats membres estaven d’acord. Montenegro, que és el cas que s’acota més a la situació de Catalunya, també ha realitzat la seva independència, en part gràcies al reconeixement de la Comunitat Internacional per les barbaritats que els hi va fer passar Sèrbia. La seva independència va ser possible per un consens democràtic avalat internacionalment. Tot i que s’ha de dir que una entitat que hauria pogut fer molta feina com El comitè de les regions, i que ha estat presidida tan per Jordi Pujol com per Joan Maragall, ha fet poca feina. De fet, al tractat de Lisboa ni se’n parla sobre aquest comité.

Davant de totes les negatives que es presenten a Catalunya  per arribar a la independència, d’Europa encara es pot esperar una autorització per realitzar un referèndum; un Consens Europeu general, que vol dir que Espanya l’accepta i no el veta. Però el problema és que no hi ha cap base jurídica, així doncs no hi ha possibilitats. Només podem vetllar per l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya, ara fa tres anys, aquest fou el més potent a nivell de sobirania. Tot això queda relegat davant del gran debat europeu: Europa econòmica – Europa política, i tenint en compte que aquest últim no s’ha produït mai. També sobre el tema principal que ha esquitxat a tot el món la crisi, aquesta de la qual molts veuen una sortida només si adoptem el terme Europa Federal. El Tractat de Lisboa de fa dos anys ha quedat obsolet, per aquesta raó el sentit en el que s’estan canviant els Tractats tenen un caire federalista encobert ja que aquesta paraula dins de la Unió Europea esta vetada. Si ens encaminem en unes directrius federalistes a nivell europeu, les possibilitats sobiranistes queden molt més a prop. Tot i que hem de ser conscients que la Unió Europea té un programa en funcionament de treball i d’organització que arriba fins el 2020. Així doncs, abans no es pot plantejar res de tot això,  podem dir què, ara per ara, la independència de Catalunya no és viable.

Verònica Herrera

Qui és Lluís Maria de Puig?

Lluís Maria de Puig (Bàscara, Alt Empordà, 1945) és un home amb una gran trajectòria política europea. Ha presidit les dues organitzacions més grans i importants d’Europa: la Unió Europea Occidental i el Consell d’Europa, és per això que té molt a dir sobre el funcionament polític d’Europa i els drets i el paper dels estats.

És un polític i historiador català llicenciat en Història. Ha estat professor d’Història Contemporània a la UAB. A més ha estat militant de Convergència Socialista de Catalunya, del PSC i del PSC-PSOE i de la UGT. També ha estat membre de l’Executiva de Catalunya del PSC-PSOE i ha publicat les biografies de Carles Rahola i Josep Tarradellas.

Ha estat diputat per la província de Girona a les eleccions generals espanyoles de 1979, 19822, 1986, 1989, 1993, 1996 i 2000. A les eleccions generals espanyoles de 2004 va ser senador per l’Entesa Catalana de Progrés.

Carla Riembau