“Encara no hem interioritzat la potencialitat i els beneficis de les tecnologies 2.0. al Turisme”
Geògraf. Prosfessor de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona. Director de l’Institut d’Estudis Turístics (INSETUR). Diputat socialista de les comarques gironines. Al seu twitter oficial trobem la següent descripció de perfil: Geographer and Traveller @INSETUR Director. Sant Feliu de Guíxols. Http://www.don-aire.blogspot.com 4714 followers. Segueix a 1361 twitaires. Més de 20.000 piulades avalen aquest TwitStar. Tot un professional comunicador 2.0.
Quin seria el handicap més gran, actualment, per fer possible el creixement del Turisme 2.0?
En aquests moments ens trobem que el major problema és el Roaming. Els usuaris tenen un problema que tots coneixem, quan anem al l’estranger se’ns activen unes tarifes abusives per la utilització d’Internet que fan impossible la connexió constant del turista a les xarxes. Aquí perdem la oportunitat que el turista s’expressi lliurement en temps real amb la resta de turistes.
Quines solucions podem trobar doncs al problema del Roaming?
Per exemple, a la ciutat de Girona, s’ha iniciat una campanya per comunicar l’existència de totes les zones de wifi gratuït que disposa la ciutat. En general, les ciutats s’estan posant les piles en aquest tema. Encara està molt poc promocionat però s’està treballant en això.
Com ens ha comentat en la conferència, el fet que els turistes pengin informacions positives de la ciutat que visiten atorga credibilitat i potencialitat de marca turística a la zona. Tenint aquest potencial publicitari gratuït a l’abast, com és que no s’explota més des de les oficines de turisme (de la ciutat de Girona, per exemple?).
Hi ha molta gent que encara pensa que la gestió de la comunicació 2.0. només s’ha de fer quan ja s’ha fet tota la resta. Que té un caràcter de “prescindible”. Estan equivocats. Hem d’integrar l’estratègia 2.0. dins l’organigrama de la pròpia empresa. Això no vol dir que excloguem l’1.0 (la comunicació oficial i unidireccional de la empresa).
Els avenços de comunicació i la implementació de noves tecnologies es corresponen amb les polítiques turístiques que a nivell de Girona es promocionen?
Honestament crec que anem tres passos per darrere. El turisme està canviant constantment, a un ritme molt més ràpid que el que avança la pròpia comunicació del turisme. Estem en un context en què la transformació del “turisme” és més gran que la capacitat de la infraestructura de comunicació de turisme que puguem anar creant dia rere dia.
Jenn Martínez
El futur del turisme, un debat constant
El turisme sempre ha estat un sector en canvi constant ja que depèn dels canvis i les modes. Degut a la transformació que les TIC han fet durant l’última dècada en tots els sectors, el turisme va haver d’afanyar-se a trobar noves sortides entre empreses i clients per tal de no quedar-se enrere. Un canvi de paradigma en constant creixement des de l’entrada del segle XXI.
Així doncs, des de fa anys, diferents experts han fet estudis per veure les noves tendències en turisme i TIC, tant per empreses, clients i destinacions.
L’”Observatorio digital” de l’IAB Spain celebrat per primera vegada -creat per l’IAB i Nethodology- van realitzar l’estudi “Usos, actituds i tendències del consumidor digital en la compra i consum de viatges”. L’estudi es va basar en una mostra de gairebé 1.000 internautes d’entre 18 i 55 anys.
Algunes conclusions van ser:
- Per més del 70% dels consumidors, el preu és el factor decisiu en la compra de viatges online.
- Només el 16% dels consumidors digitals té clar el destí quan compra un viatge online, davant un 56% de persones que compra de manera improvitzada.
- L’opinió de familiars i amics és el factor més influent (45%) en la compra de viatges online.
- El 64% dels consumidors que compra els seus viatges online empra les xarxes socials per compartir experiències o continguts durant les seves vacances. Un 47% d’aquests ho fa mitjançant un Smartphone.
D’altra banda, el Segon Baròmetre KAYAK de Viatges online que es va celebrar a Madrid amb la col·laboració de la Sociedad Estatal para la Gestión de la Innovación y las Tecnologías Turísticas (Segittur), minube.com, reallylatebooking.com, Vueling, més de deu empreses de turisme online, com també representants d’oficines de turisme i especialistes de referencia en màrqueting online.
El perfil del viatger espanyol del 2013 serà: proactiu, social, informat, veloç, geolocalitzat i hiperconnectat.
En aquest estudi es va concloure que els viatgers espanyols seran més fidels a una marca, en la mesura que se’ls ofereixi un tracte personalitzat. El viatger està hiperconnectat i geolocalitzat gràcies als smartphones i les xarxes socials com a eina per compartir experiències dels viatges i opinions sobre serveis i productes turístics. La consulta de bloggers, videoblogers i viatgers socials en general serà creixent. El futur dels viatgers segons aquest estudi es troba en uns viatgers més ràpids a l’hora de comprar i reservar online, on la tecnologia basada en el reconeixement de veu tindrà un paper rellevant.
El futur de les aplicacions mòbils
Les aplicacions per mòbils, com ja destaca l’estudi anterior, han entrat amb força en el sector turístic i sobretot pel què fa en l’organització del viatge. Però falten alguns temes que no s’han acabat de configurar segons esmeten alguns experts que van participar en el III Think Tank “Aplicaciones móviles y turismo”, organizat a Madrid per SEGITTUR i turismo.as.
Els experts van coincidir en els beneficis que aporta al turista la geolocalització ja que et permet la personalització dels serveis en funció del lloc on et trobes entre d’altres possibilitats. Però tanmateix, les tarifes roaming que tot just ara la UE no hi ha posat remei, són molt elevades i limiten l’ús d’aquestes i la pèrdua d’oportunitats. Un altre aspecte que van coincidir va ser el pagament a través del mòbil i la tardança en la implantació quan hi ha una forta demanda al mercat però encara són de petites quantitats.
Les aplicacions mòbils turístiques haurien de permetre a l’usuari tancar el cercle del seu viatge: obtenir informació, reservar, pagar i compartir amb altres usuaris. Però encara són pocs els usuaris que facin un ús estès de les aplicacions. Per exemple trobem que en aplicacions vinculades amb allotjament, transport i restauració només es fan servir en el previatge, és a dir aproximadament uns 15 dies abans de l’inici del viatge. Quan aquestes estan enfocades a emprar-les durant el viatge.
Els experts en aquest Think Tank creuen que el futur de les aplicacions mòbils turístiques es basa en oferir serveis de valor afegit que facilitin l’organització del viatge i trobi més possibilitats.
Europa amb el futur del turisme
Són molts els estudis que detallen com serà el turista del futur, els seus gustos i tendències del mercat turístic. Amb això, la Comissió Europea no es queda enrere hi ha posat fil a l’agulla al projecte P.ICT.URISM (Platform on ICT for Tourism) que es va donar inici a València al febrer d’aquest mateix any. Coordinat per la mateixa Comissió Europea està basat en la iniciativa portada a terme des de la Agència Valenciana de Turisme i l’Institut Tecnològic Hotel anomenada Travel Open Apps.
P.ICT.URISM pretén crear un estàndard tecnològic europeu de distribució turística basat en el disseny i desenvolupament d’una plataforma tecnològica de distribució entre empreses (B2B) per la incorporació de la innovació i las TIC en els seus processos de comercialització i distribució.
L’objectiu d’aquesta iniciativa és convertir-se en una plataforma que ajudi a la comercialització, on es redueixin els costos tecnològics que suposen accedir a múltiples sistemes de distribució, i que constitueixen la principal barrera d’entrada per les PIMES turístiques del continent, perquè impulsarà la interoperabilitat i la interconnexió entre l’oferta i la demanda turística europea.
Amb aquests estudis i la nova aplicació que ajudaria a interconnectar oferta i demanda turística europea podríem considerar com el turisme no es queda plantat davant la crisi i les adversitats que pot suposar les TIC per les PIMES en aquests moments. Amb tot, podem es pot concloure que el futur turístic està encaminat, gràcies als experts que treballen dia a dia perquè el turisme continuï sent la principal font d’ingressos del nostre país. La innovació en TIC és doncs, la tasca principal a desenvolupar perquè els viatgers del futur puguin continuar gaudint amb més facilitats del nostre país i de la resta del món.
Fonts consultades:
http://www.ithotelero.com/picturism-platform-ict-tourism
http://www.travelopenapps.org/
http://comunidad.hosteltur.com/posts/tema/turismo-2-0
Sònia Sala
Vacances 2.0
Aquest estiu marxaré uns dies de viatge amb els amics. He comprovat com influeixen les opinions positives o negatives que donen els cibernautes “post-turistes” a l’hora de prendre decisions sobre què visitarem, on ens hostatjarem, on menjarem, etc. “Aquest hotel està ben situat però la recepcionista sempre fa morros”, “En aquest restaurant segur que hi estem bé perquè el cambrer és molt simpàtic” són exemples del que els meus amics comentaven després d’haver llegit els comentaris d’internet.
Aquestes opinions que corren pel ciberespai es generen a partir d’uns paràmetres determinats. No només influeix la qualitat/preu del producte o servei, en aquesta valoració hi intervenen molt les persones que els han atès, un mal gest, una impertinència, qualsevol petit gest negatiu pot decantar una opinió cap al costat incorrecte.
Ara més que mai, cal que les persones que treballen de cares al públic tinguin bona actitud, ja que representen i són la imatge de l’empresa. Cal que ho tinguin molt present perquè qualsevol comentari que es pengi per internet comportarà tenir més clientela o tenir-ne menys.
S’ha de tenir la màxima cura possible a tots els detalls i al tracte que es dóna als clients en tots els tipus de negoci, però sobretot en el sector turístic perquè és més sensible a la generació d’opinions. S’ha de ser atent amb la clientela perquè constantment jutja i valora i, si es molesta per alguna cosa ràpidament ho expressarà per internet i això influenciarà en la presa de decisions d’altres possibles clients, quan aquests planifiquin el seu viatge i vegin l’opinió que han deixat sobre el negoci altres usuaris.
Per al sector turístic internet és l’aparador des d’on es prenen la gran majoria de decisions sobre oci. L’opinió global basada en l’experiència col·lectiva sempre pot ser el seu major aliat o el seu pitjor enemic. Els meus amics i jo anirem a l’hotel que tingui les millors valoracions per part d’altres usuaris, menjarem en els restaurants on se suposa que serem més ben atesos, visitarem el que els cibernautes ens suggereixin. Nosaltres farem turisme 2.0.
Carla Riembau
Fent turisme per la web
Internet ha revolucionat les nostres vides i ara també ho ha fet en la nostra manera de viatjar. Gràcies a les noves tecnologies podem saber en tot moment què hem de visitar, on hem de menjar i fins i tot si hi ha cua en un museu.
Les noves maneres de fer turisme ja són aquí i s’anomena turisme 2.0, una manera bidireccional i col·laborativa entre persones per relacionar-se.
José Antonio Donaire, professor titular de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona i director de l’INSETUR (Institut Superior
d’Estudis Turístics), ha explicat el funcionament del nou turisme aplicat al 2.0. Ha introduït el 2.0 que no és res més que les noves maneres d’interactuar, aquest nou mètode compte amb diversos àmbits, entre ells que, la plataforma és la xarxa, és a dir, la informació és compartida i es divulga a partir d’Internet i les noves tecnologies. Sobretot és possible gràcies a la intel·ligència col·laborativa, “ningú sap més que tots plegats” ha afirmat Donaire. També ha explicat que en el 2.0 hi ha Beta permanent, és a dir la informació sempre està en continu procés de creació, es va ampliant i canviant, a més els lectors són editors i sobretot hi ha una adaptació al client.
Ha afirmat que el 2.0 “ és més que un canvi tecnològic, és un canvi social” i aquest canvi ha arribat també al sector turístic. El 2.0 aplicat a aquest camp té diverses consideracions, entre elles que els post-turistes poden parlar amb els pre-turistes. Això vol dir que hi ha portals on els usuaris són els proveïdors de la informació, són els propis turistes que parlen del lloc visitat i per tant els post-turistes (és a dir els que ja han estat a algun lloc) són els que informen als pre-turistes (les futures persones) que aniran a visitar el lloc. Els turistes parlen amb els turistes sobre els llocs per visitar, els hotels on anar, els museus, els restaurants, o les atraccions de la zona.
El segon aspecte a tenir en compte és que el turisme es modifica “just in time”. A partir de les xarxes socials les oficines de turisme, els hotels o els visitants, es comuniquen entre ells per donar-se informació que va canviant; per exemple es pot avisar que en un determinat museu hi ha cua per entrar o es poden fer preguntes. “El turista construeix els hàbits turístics”.
El tercer aspecte a tenir en compte és la llarga cua, aquest és un concepte que indica que la suma de petites activitats o objectes no majoritaris finalment acaben sent major del que el que el públic majoritari vol, la suma dels valors poc freqüents és més gran que els valors predominants: “ Som específics i per tant volem coses específiques, aquesta minoria al final és majoritària”. Aquest concepte aplicat al turisme ve a dir que hi ha hagut l’eclosió de llocs turístics que abans eren minoritaris i que ha causat l’aparició del turista que no vol ser-ho i hi ha hagut a més, la multiplicació de turistes singulars.
Per tot això, ha clos Donaire, el canvi ha propiciat l’aparició de diverses coses com una nova identitat digital, l’escolta activa és a dir saber què ha agradat, això es pot observar a partir per exemple de les fotografies que els turistes pengen a les xarxes socials que permet endevinar allò que ha fet i que li ha agradat més, i saps com el turista ha vist el lloc. Finalment també hi ha hagut un canvi de comunicació i d’informació. Les maneres de comunicar la informació estan canviant i cada dia surten noves maneres de fer-ho, s’ha passat del típic cartell informatiu als QR que donen informació actualitzada d’un lloc.
Clara Castillo
Un concepte nou: turisme 2.0
Una part de la conferència va ser dedicada a parlar del turisme 2.0 , un concepte molt actual avui en dia. En què consisteix el turisme 2.0? El Donaire va concretar els seus tres punts claus:
1. Els pre-turistes parlen amb els post-turistes.
2. L’aplicació del turisme just in time.
3. L’aparició de la llarga cua i multiplicació de turistes singulars.
Els portals oficials creen aplicacions on els usuaris són els proveïdors de la informació. Les persones que volen viatjar busquen les opinions d’altres turistes perquè la informació que dóna la pàgina web oficial del país és massa propagandistíca, ja que un no pot parlar malament de si mateix. Doncs ara són els turistes que creen l’opinió sobre la destinació i això és quelcom totalment nou. Els usuaris són alhora turistes i prescriptors turístics.
Els prescriptors es comuniquen amb els turistes durant la seva activitat turística i és precisament això és el que s’anomena just in time. Els turistes segueixen les recomanacions instantànies de la gent, tan si volen trobar un bon restaurant com si volen fer un passeig per la platja. Els turistes construeixen els seus àmbits turístics gràcies a les opinions dels altres usuaris.
La llarga cua és un altre mètode per aconseguir atreure el públic. Un bon exemple seria “Tintoreria dontell”; una tintoreria que és alguna cosa més. Què més? Més informació a les xarxes socials. En realitat és un restaurant clandestí, que està amagat i no es veu – això és el que fa cridar més atenció a la gent i acaba causant la curiositat i l’interès. La llarga cua atreu fins i tot a turistes que no volen ser turistes gràcies als eslògans–trampes com “si no ets un turista, vine a veure’ns”.
Tatiana Bogveradze
La majoria de les coses que es diuen 2.0 no ho són
Què és 2.0? Sobretot és el treball en dues direccions, la col·laboració dels usuaris. 2.0 -afirma Donaire – és un canvi social, és molt més que només un canvi tecnològic.
Què s’ha de complir perquè sigui 2.0? Hi ha cinc punts bàsics que s’han de complir obligatòriament: la plataforma és la xarxa, 2.0 és una beta permanent; mai està acabat, els usuaris sempre l’estant millorant i modificant, per tant no és estrictament definitiu, en 2.0 hi ha l’adaptació al client; sempre es segueixen els seus consells i opinions, els lectors són els editors i poden intervenir en la seva modificació. I és molt important que hi hagi la intel·ligència col·laborativa – ni el més savi sap més que tots plegats. Quan es llença una idea, els altres la modifiquen, la accepten, la neguen, etc. La acaben millorant i la idea acaba enriquint-se.
Cada cop es parla més de 2.0, hi ha abusos del concepte, però la majoria de coses que es diuen 2.0 no ho són o són qüestionables: Política 2.0 , Museus 2.0 , Empreses 2.0 , Administració 2.0 , Educació 2.0, Periodisme 2.0.
Tatiana Bogveradze
José Antonio Donaire va visitar als estudiants de Comunicació Cultural.
José Antonio Donaire va visitar als estudiants de 3er curs de Comunicació Cultural de la Facultat de Lletres de la UDG el dia 8 de maig per tal de dur a terme la conferència sobre el turisme 2.0.
Què sabem d’en Donaire? És doctor en Geografia, professor titular a la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona i director de l’Institut Superior d’Estudis Turístics.
Ha estat diputat al Parlament de Catalunya, on fou el President de la Comissió de Cooperació i Solidaritat del Parlament. Va ser Regidor de promoció econòmica de la ciutat, i va ser un dels artífexs de que la Universitat de Turisme s’ubiqués a la nostra ciutat. És aficionat al escacs i és membre del Club Guixolenc d’Escacs des de fa 30 anys.
Tatiana Bogveradze
Turisme 2.0 amb José Antonio Donaire
Demà 8 de maig, el conferenciant serà José Antonio Donaire, geògraf i historiador. Es considera amant de la política i apassionat pel 2.0. Actualment, és professor titular de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona i director de l’INSETUR(Institut Superior d’Estudis Turístics).
La conferència tractarà els temes que millor domina el nostre expert convidat, el turisme i el 2.0. Un concepte que apareix arran de la creixent utilització de les TIC. El turisme 2.0 planteja una nova concepció del turisme permetent una relació més directa entre els agents implicats d’una destinació. Tanmateix, ofereix una primera aproximació a la destinació que amb els diferents aparells mòbil, portàtil, ipad,… podem elaborar la nostra ruta amb serveis inclosos i intercanviar fotos, opinions amb altres turistes que en facin ús. Un concepte que ha fet endinsar a moltes persones en el terreny del turisme.
Turisme i TIC uns conceptes en creixement en mans d’un expert.
Blog del conferenciant: http://don-aire.blogspot.com.es/
Sònia Sala
“El debat independentista és una realitat que no es pot obviar.”
Lluís Maria de Puig és polític i historiador català. Va ser membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa pel grup Socialista i president de la Comissió de Cultura, Ciència i Educació. Ha publicat les biografies de Carles Rahola i Josep Tarradellas. La seva trajectòria política ha passat per Brussel·les i Estrasburg.
Creu que Europa té un greu problema d’identitat comparat amb els Estats Units?
Els Estats Units és molt diferent. A Europa, la identitat dels estats és molt forta, és molt fort ser alemany, francès, espanyol, italià i queda desdibuixat l’element nacional europeu. La Unió Europea ha estat un gran èxit que ha marcat la història per sempre més. Quan es va crear sortíem d’una guerra entre europeus, és la historia d’un gran èxit. El que no hi ha és l’afecció sentimental respecte a l’idea de ser europeu. A tothom li agrada ser europeu, pel que ha estat Europa, però no sentim una afecció al que és l’estat europeu, i és un dèficit.
Qui governa Europa no té poder?
Sí, té el poder que li atorga la Constitució Europea. El president triat té un paper que sembla que no existeixi. Merkel i Sarkozy volen algú que faci el que ells diuen. El president és diferent al d’un estat. Aquí el que diu ell és d’obligat compliment, els estats han d’obeir les seves ordres. Quan parlo que la Europa política no s’ha fet és que els engranatges no han funcionat. Hi ha tres instàncies que legislen i quan va malament només hi ha la senyora Merkel i en Sarkozy que ho arreglen. Per això, fa falta la Europa comunitària. I no sabem si algun dia estimarem l’idea d’Europa. És un fet emocional i patriòtic que ara no hi és.
Se suposa que som a Europa pels interessos econòmics i no hi ha cap més lloc amb les aliances que hi ha Europa?
No hi ha res comparable a la Unió Europea. Es va fer sobretot per necessitat econòmica. Necessitem un estat fort i l’estat fort és Europa que ara està amb hores baixes però necessitem una Europa forta. Fa 50 anys, Europa era una potència. Avui tenim un 6% del PIB. Però si parlem de Catalunya, els catalans no tenim altra cosa que la UE per agafar-nos, per això em sembla intel·ligent que els independentistes mirin cap a Europa a fora fa un fred que pela. L’anima de Catalunya és Europa i Europa tampoc pot deixar de banda Catalunya pel que hem aportat en la història.
On és l’ànima d’Europa ara que Grècia està en immensa en una gran crisi?
Primer hauríem d’anar a buscar l’ànima del grecs. Els grecs han fet una cosa que si l’haguéssim fet nosaltres a saber què hagués passat. Grècia a més d’anar malament és un país petit subvencionat que han viscut amb funcionaris de l’Iran i enganyant amb els seus propis comptes a Europa. Els grecs en tenen per 20 anys per sortir del forat i encara no hauran pagat tots els deutes.
L’enfonsament de l’economia va lligat a un negoci com la construcció que ha fet un mal espantós. Espanya tenia superàvit, la reserva més important d’Europa i amb 8 mesos va caure tot. Va aparèixer el deute i es va pagar amb la reserva que tenien. Ara sabem el que costa anar pagant el deute.
Amb la marxa dels 10.000 catalans a Brussel·les, quina percepció es tenia des d’Europa?
És un cas conegut a Brussel·les perquè hi ha hagut molts moviments de marxes. La marxa de la llibertat també hi va anar. Primer constates que el moviment catalanista és molt fort i que als catalans els interessa això i saben també que hi ha un grup més radical. Com hi ha alguns eurodiputats que són independentistes, i en alguns els hi agrada i a d’altres gens.
A Europa, també s’hi afegeix el problema del reconeixement del català…
El català és també un problema. El govern espanyol va aconseguir que s’introduís el català i el basc i fossin llengües de treball a la Unió Europea i després al parlament gràcies a Vidal Quadras, vicepresident del parlament europeu. Tot i així, al parlament sols hi poden arribar els escrits, només es pot parlar en català en moments excepcionals i demanant permís. No es pot fer el discurs en català.
Quins arguments fan servir?
Que els traductors no poden tenir més de 50 llengües. Donen tots els arguments dissuasoris. Hi ha diputats de països que tenen més d’una llengua petita. Hi ha uns 15 països a Europa amb problemes de llengua.
En relació a la qüestió d’independència i les possibilitats de prosperar, creus que l’estatut hauria tingut els mateixos problemes a la Unió Europa si no ho hagués fet abans el tribunal constitucional?
A Europa ningú es va exclamar. Només s’hagués pogut dir alguna cosa al respecte de la separació d’estats. Després del que ha passat s’hauria de reformar la constitució espanyola i amb la sentència del tribunal mai podrem tenir l’estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. S’ha de canviar la constitució. Llavors podríem tenir un grau major de sobirania. Tampoc veig que hi hagi d’haver un canvi constitucional favorable a les tesis de Catalunya. Però dóna una idea d’on podríem arribar que és a un cert grau de sobirania més gran que l’actual que podríem acceptar amb una Europa federal on Catalunya tindria totes les competències. Ara això és incert.
Llavors amb les enquestes fetes des del sector independentista i que van ser per aquesta banda força optimista, el govern actual s’hi oposaria fortament?
Ara hi ha una negativa bàsica a l’estat espanyol que crearia problemes interns molt forts. Però sempre es pot anar fent camí. En la transició ningú parlava d’independència, ara tothom. L’independentisme antigament era minoritari, fins fa pràcticament 20 o 30 anys no era així. Cada vegada es té més clar i es defensa més, hi hem de pensar. Aquest debat és una realitat que no es pot obviar.
Sònia Sala
A recer d’una frontera
Els que ens agrada l’excursionisme sovint travessem la frontera francesa i si no fos pel telèfon mòbil que ens avisa que a partir d’aquell moment les trucades seran el doble de cares si volem parlar amb el principat ni ens n’adonaríem. No obstant això, si bé les diferències geogràfiques són molt imprecises i sovint les fites estan col·locades als marges de camins i carreteres sense que ningú en faci gaire cabal, és evident que la percepció de nació a ambdues bandes de la frontera és completament diferent.
Sempre m’ha sorprès travessar el pont que va de Puigcerdà a Bourg-Madame i que sigui tan difícil fer-se entendre en català i visitar Cotlliure i que una de les poques coses que relaciona ambdós territoris siguin les anxoves de l’escala. Com sempre hi ha excepcions i és cert que hi ha molts col·lectius que lluiten per la unitat nacional fent front a la frontera de 1659 i que reivindiquen una història comuna si bé, són molts més els que han fet de França el seu estat i la seva nació.
Manuel Castell parla de diferents tipus d’identitat i fa especial incidència amb la identitat legitimadora i la de resistència. Laprimera és introduïda per les institucions dominants de la societat amb la finalitat que la gent del territori s’identifiqui amb l’estat i la de resistència, és aquella generada per col·lectius humans que senten que estan en una posició inferior respecte dels altres territoris del mateix estat.
Per mirar de treure l’entrellat de tot plegat, un dia van recomanar-me la lectura del llibre Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França, que explica molt bé la constitució d’ambdós tipus d’identitats en el cas d’Espanya i França i que posa en relleu les particularitats de la zona fronterera.
La formació dels dos estats
Al 1868 en el marc del tractat de Baiona tingué lloc la delimitació definitiva entre Espanya i França. A partir d’aleshores la construcció d’ambdós estats i la formació de les nacions va emprendre camins diferents. Així, mentre França es consolidava des del centre, Espanya es va començar a desintegrar des de la perifèria.
A partir de la denominada Gloriosa Revolució de 1868 que va posar fi al regnat d’Isabel II i la consegüent aprovació de la constitució de 1869 que de caràcter democràtica i monàrquica va deixar descontents tan a carlins com a conservadors i republicans, Espanya va viure un dels períodes més agitats de la seva història contemporània. Tot plegat, més la proclamació de la República Federal al 1873, la tercera guerra carlina en contra del nou sistema i el cop d’estat dirigit pel general Pavia al 1874 que va restablir la monarquia borbònica encapçalada per Alfons XII va donar origen a les primeres aspiracions autonomistes del nacionalisme català i basc. Per la seva banda, l’estat francès, en canvi, tot i la caiguda de la Comuna de París al 1871 i la posterior inestabilitat governamental, durant aquests anys va portar a terme una política eficaç i coherent en relació a la construcció de la nació. Es va crear una notable xarxa de carreteres i alhora, es va dotar de noves lleis el servei militar i l’escola primària obligatòria amb la finalitat de propiciar l’assimilació tecnològica i cultural de la ciutadania.
Totes dues històries nacionals es feren evidents a la Cerdanya si bé, després de la delimitació política de 1868 , el Rosselló va continuar essent una zona rural i subdesenvolupada respecte tant de França com de Catalunya, més industrialitzada que una bona part dels territoris espanyols. No en va, la construcció de carreteres a la Cerdanya francesa contrasta amb la deixadesa de Carles III a Espanya fins al punt que entre els anys 1920 i 1930 la zona francesa disposava de 140km de carreteres pavimentades en detriment de la banda espanyola que només en tenia 78. En aquest sentit, fins el 1914 en què el govern espanyol va acabar la carretera pública que unia Ripoll amb Puigcerdà, la burgesia catalana que ja a finals de la dècada dels 70 del segle XIX havia fet de la Cerdanya la seva segona residència, utilitzava les carreteres franceses i des de Perpinyà s’enfilaven per la Vall de la Tet. En relació a aquest desajust, Valentí Almirall, des del diari Català posa en relleu la manca de serveis de Puigcerdà respecte els municipis veïns francesos i Arthur Young, un viatger anglès, contrasta les carreteres naturals i miserables de Catalunya amb les nobles calçades franceses, símbol de la cultura i el progrés.
La construcció de la identitat nacional
Tanmateix, si bé és cert que la revolució en el transport i les comunicacions són una fita important en el procés d’integració i assimilació nacional, més enllà dels èxits tecnològics, existeixen altres factors que feren possible la unitat nacional francesa. Així, tenint en compte que la presa de consciència de la identitat és fruit de la distinció entre el “nosaltres” i els “altres” per a la gent de la Cerdanya francesa l’assumpció de la nació fou motivada per la seva dependència política a les lleis de França que actuaven amb habilitat a l’hora de resoldre les seves necessitats i interessos locals. En aquest sentit doncs, els resultava més avantatjós ésser francesos que no pas espanyols. Per aquesta raó, les reivindicacions nacionals catalanes que durant aquest període van ressonar amb força arreu del principat tingueren poca presència en aquests territoris ja que fent ús de la mateixa lògica autoidentificar-se com a catalans només tenia sentit en oposició a l’estat espanyol que en cap cas, prenia partit en el seu dia a dia.
En relació a aquest plantejament, durant els anys 70 del segle XX a recer d’altres moviments nacionalistes europeus, la Catalunya nord va presenciar el desenvolupament de les reivindicacions polítiques del nacionalisme català si bé, en el marc de les eleccions de l’Assemblea legislativa de 1986 les forces catalanistes van obtenir només el 2% dels vots a la Cerdanya francesa.
Així, tenint en compte que la presa de consciència de la identitat és fruit de la distinció entre el “nosaltres” i els “altres” per a la gent de la Cerdanya francesa l’assumpció de la nació fou motivada per la seva dependència política a les lleis de França que actuaven amb habilitat a l’hora de resoldre les seves necessitats i interessos locals. En aquest sentit doncs, els resultava més avantatjós ésser francesos que no pas espanyols.
Així, si l’assumpció de la identitat francesa als territoris fronterers prové de la eficàcia resolutiva de les lleis de l’estat, fent incidència al nacionalisme català, la identitat catalana es forja a través de la llengua i la cultura. Per a comprendre l’abast d’aquest fet, cal remuntar-se a la primera meitat del XIX en què des del punt de vista gramatical el català va guanyar en rigorositat i va desmarcar-se notablement de la influència castellana. En el decurs d’aquests anys, a recer de l’impuls de la Renaixença literària la poesia patriòtica d’Aribau, les obres de Jacint Verdaguer, de Joan Maragall i la restauració dels jocs florals al 1859 foren claus per a l’impuls del catalanisme polític.
Actualment, les diferències constitutives del fet nacional a la Cerdanya continuen essent molt marcades però, malgrat la divisió dels límits polítics, ambdues Cerdanyes no neguen l’existència d’un passat comú i fins i tot, asseguren que Puigcerdà és la vila que uneix tots dos territoris. Tanmateix, si per a la Cerdanya francesa la nació continua essent França – tot i la desconfiança envers el govern de París – per als habitants de l’altra Cerdanya, Catalunya és la seva nació i la llengua catalana la seva característica definitòria.
En aquest sentit, si per als catalans la llengua és el vehicle que uneix tots els territoris i que dóna forma a la idea de nació, als territoris francesos, el català i la cultura catalana en ocasions, han quedat reduïdes al folklore, de manera que, si bé és cert que la llengua i els vestits, per exemple, s’usen en contextos festius o literaris amb la voluntat de fer palesa l’existència d’un passat comú, en cap cas tenen la pretensió de reivindicar una unitat nacional amb el principat. Així mateix, tenint en compte que la identitat francesa es forja per mitjà dels recursos materials i les facilitats aportades pel govern de París, a la Cerdanya francesa el català s’ha convertit també en una eina de negoci purament instrumental que permet un intercanvi més fluid amb possible clientela de la banda catalana: restaurant, assegurances, escoles de conducció, etc.
Actualitat
És cert que la Cerdanya francesa va entrar al món modern molt abans que la Cerdanya espanyola, però amb els anys, aquestes diferències s’han anat diluint sobretot a partir de les darreres tres dècades del segle XX. Així, si durant tot el segle XIX i la primera part del XX ambdós territoris es dedicaven bàsicament a l’agricultura, a partir de la dècada de 1950, la banda francesa va perdre aquest caràcter eminentment rural en benefici del sector secundari i terciari i tal fet va comportar la marginació dels pobles de muntanya i l’emigració de molts habitants que se’n anaven a treballar a ciutats més grans com Tolosa o Perpinyà. Per tot plegat, avui, queden molt pocs pagesos que encara treballin la terra en aquesta banda de la Cerdanya i molts es dediquen al turisme d’hivern i estiu, treballen a les instal·lacions experimentals d’energia solar i també hi viuen molts jubilats atrets per la qualitat de vida que ofereix aquesta zona.
Per la seva banda, la Cerdanya catalana si bé també s’ha vist evocada al turisme, continua essent més rural i la força de les cooperatives lletres ha permès que molts pagesos puguin continuar vivint de les seves granges. No en va, la creació del túnel del Cadí al 1985 que va reduir significativament el temps del trajecte entre Barcelona i Puigcerdà i que en base d’aquest fet, el preu del sòl va incrementar-se ostensiblement en aquesta zona i la posterior creació del túnel de Pimorent al 1992 a la banda francesa que uneix Foix amb Puigcerdà, han convertit la vall en una àrea de repòs i lleure poblada de segones residències i serveis per aquests que sovint dificulten la bona relació entre el treball al camp, el turisme i el paisatge.
Anna Pujols Grifè
Peter, Sahilis. Fronteres i identitats: la formació d’Espanya i França. Editorial Eumo (1993)
http://www.llull.cat/rec_transfer/webt1/transfer01_foc01_cat.pdf (globalització i identitat: una perspectiva comparada, Manuel Castells).
ESTIGUES AL DIA 