L’aigua, un bé escàs

Diuen que l’aigua és vida i, certament és així. L’aigua proporciona el necessari per poder subsistir, és vital per a la vida; es diu que una persona humana pot aguantar fins a set dies sense menjar res però, no podria aguantar més de 48 hores sense veure ni una gota d’aigua. Així doncs l’aigua és un bé que cal que conservem.

Vivim en un món on cada dia es malgasten milers de litres d’aigua i a més sense cap mena de preocupació però, cal replantejar-nos sèriament que estem fent amb l’ús d’aquest recurs que malgastem dia sí dia també, i això, no pot ser sostenible.

Sabem que estem rodejats d’aigua però un 97% de l’aigua és salada, per tant, només un 3% de l’aigua del planeta és dolça i no tota es troba disponible per als éssers vius: un 79% de l’aigua dolça es troba emmagatzemada en forma de gel, a les glaceres i casquets polars, un 20% de l’aigua dolça és aigua subterrània, i només un 1% de l’aigua dolça total forma el vapor d’aigua de l’atmosfera, els rius i els llacs,  ‘única aigua que poden utilitzar fàcilment els éssers vius que viuen als continents.

 No obstant això, aquesta aigua no sempre està ben repartida, més aviat no ho sol estar. Mentre uns països la malgasten, altres es moren de set. Els països més benestants, els desenvolupats, tenen grans quantitats d’aigua dolça que sovint malbaraten. Els casos més alarmants que es porten a terme, són els de l’ús de l’aigua de les fonts, o  per a regar camps de golf o grans jardins i sovint, ubicats en zones on no és molt propici que plogui. Aquesta aigua, per tant, s’està malgastant mentre que podria servir per cobrir les necessitats bàsiques en altres països. L’aigua hauria de ser repartida més equitativament i sobretot l’hauríem de fer servir responsablement ja que és un bé escàs i el més important, no a l’abast de tothom.

Ara més que mai, amb el canvi climàtic al damunt i amb la conseqüència de la disminució de les pluges que causarà que les necessitats d’aigua siguin cada vegada més grans, cal que prenguem més consciència que mai de que l’aigua és un bé natural escàs que no podem usar a la babalà. Els recursos són limitats, només un ús racional de l’aigua pot permetre que l’activitat de les persones i el desenvolupament siguin compatibles amb els recursos existents.

L’aigua és necessària per tots els éssers vius de la Terra, des de l’insecte més petit fins a la balena més gran per tant, si no ens volem carregar el planeta, cal que modifiquem les nostres conductes diàries d’ús de l’aigua per tal que tots en puguem gaudir.

Clara Castillo

De recurs natural a Bé Cultural d’Interès Local

La mina del Palau del Mirador de Torroella de Montgrí, des de fa uns anys en desús, és aprofitada com a recurs turístic declarant-la Bé Cultural d’Interès Local.

 Dimarts 13 de març, Sergi Sabater durant la conferència  que va fer als estudiants de Transformacions del món global, va destacar que l’aigua a part de recurs natural pot ser aprofitat com recurs econòmic. Torroella de Montgrí així ho ha decidit amb una galeria d ’aigua que era la font principal d’abastament d’aigua a la població i amb els canvis urbanístics del segle XX va quedar en desús.

L’ajuntament de Torroella de Montgrí, en el ple municipal celebrat el dia 1 de març, va declarar Bé cultural d’interès local la mina d’aigua del Palau del Mirador. És una galeria subterrània que recollia l’aigua procedent dels diferents torrents que baixaven del Montgrí i després es canalitzava cap a la vila on s’aprofitava en els seus pous i fonts. Va ser excavada a terra i les parets laterals dels murs estan construïdes amb pedres de dimensions mitjanes ajuntades amb calç. Per l’instant, només es poden recórrer 130 metres que representa la cinquena part del total del seu recorregut.

La galeria s’inicia en una deu a l’exterior de la muralla, recórrer el passeig de l’Església i acaba a la plaça de la Vila on alimentava la font dels Gossos, en aquells anys era l’única font de la qual se’n té certesa de la seva existència.

L’existència d’una deu d’aigua al Palau del Mirador pot datar de tant antiga com la mateixa Vila i sense aquesta segurament el poble no s’hagués aparegut mai. L’ajuntament té documents on apareix al 1368 una referència al canto de la font de la muralla de la Cellera, on es situava la font mare. S’han realitzat estudis on confirmen l’ús de les mines i fonts per subministrar aigua a la vila durant l’Edat Mitjana. 

Durant la segona meitat del segle XVIII, la reparació de la font i el subministrament d’aigua van portar de cap als vilatans. Un document certifica que al 1725 es va portar a terme una obra de gran importància. En un dels documents d’aquest any es detalla: “gasto fahedor” per les obres “a fi de que la dita Aygua vinga dels conductos de las deus a la plassa sens quedar enbassada”. Al segle XX, degut a canvis en la distribució de l’aigua es va abandonar.

L’ajuntament elaborarà un pla d’actuació amb la finalitat de conservar l’element i millorar-lo per tal de potenciar el patrimoni local. Tanmateix, s’inclourà dins el catàleg de patrimoni cultural del municipi en la màxima categoria de protecció (PR1). És un element testimoni del naixement de la vila de Torroella, amb un lligam directe amb l’aigua, on mostra la necessitat que tenia la població per disposar d’aigua.

http://www.torroella-estartit.cat/

 Sònia Sala